Cara i creu

D’un temps cap aquí, la producció editorial adreçada a infants i joves s’ha capgirat. Ara els aparadors són poblats per la magnificència dels llibres àlbum i per sèries de personatges esdevinguts autèntics best-sellers. La narrativa per a infants i joves ha sofert una greu despoblació, amb una important reducció de les col·leccions que tenien l’escola com a client principal, i de retruc, de les finestres on tot escriptor pot mostrar la seva creativitat. Pel que fa a la narrativa juvenil, aquesta es nodreix de les traduccions —algunes, obres d’èxit internacional; altres, petites joies on l’editor s’arrisca per obrir forat en el mercat—, i d’obres d’autors del país, algunes guardonades amb premis literaris consagrats.

Una de les traduccions que han esdevingut un dels descobriments literaris per a joves d’aquest 2017 és Sweet Sixteen. L’autora francesa Annelise Heurtier (Villefranche-sur-Saône, 1979) basa la seva novel·la en uns fets reals del 1954, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units va prendre una de les grans decisions de la seva història: declarar inconstitucional la segregació racial a les escoles públiques. És en aquest context que un institut d’Arkansas s’obre a nou alumnes negres prèviament seleccionats, els quals hauran de passar un curs enmig de 2.500 estudiants blancs, essent assetjats i humiliats de manera constant.

SWEET SIXTEEN / LA CIUTAT SECRETA DEL TOUBKAL

Annelise Heurtier / Francesc Puigpelat
Traducció de Montse Franquesa Pagès / Cruïlla
182 / 154 pàg.
12 / 11,95 euros

Heurtier dona veu a Molly, inspirada en una de les alumnes reals just quan compleix 16 anys. La seva veu en primera persona es va alternant amb una altra veu, la d’una alumna blanca, Grace, que destaca per la seva bellesa. A través d’aquests dos punts de vista directes i versemblants, i en un principi totalment antagònics per motius racials, assistim als dramàtics dies que van viure. Heurtier aconsegueix una barreja excel·lent de ficció i no-ficció per posar el lector en situació i desvetllar la seva emoció i empatia. Encara que es podria titllar de previsible, és una història que descriu perfectament els fets des d’una primera línia i guanya intensitat, gruix i proximitat a mesura que avança.

D’altra banda, a final d’any sempre són esperades les obres guanyadores del premi Vaixell de Vapor —malauradament, declarat desert enguany— i Gran Angular, guanyat per Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), que els darrers temps ha aconseguit alguns dels guardons més importants de la literatura infantil i juvenil en català. L’obra guanyadora, La ciutat secreta del Toubkal, es mou a cavall de la novel·la d’aventures i de la històrica. L’acció se situa al Marroc, a la serralada de l’Atles, a principis dels anys quaranta, amb dos arqueòlegs rivals —un d’ells, amb el suport d’un regiment nazi— que lluiten per trobar l’Atlàntida amagada a les muntanyes. Comparteixen protagonisme amb dos joves autòctons que els fan de guia i que connectaran amb el lector potencial. Tot i que prima l’aventura i l’estira-i-arronsa entre els dos bàndols, el ritme és més aviat tranquil. En la trama, sovint hi treuen el nas els sentiments que sorgeixen entre els diversos personatges, i especialment la història que cadascun d’ells carrega sobre les seves espatlles.

La ciutat secreta del Toubkal és d’aquelles novel·les que mostren el bon ofici de l’autor, que aquí cus amb habilitat diversos d’aquells fils i ingredients que el lector ha llegit en innombrables novel·les per a aquestes franges d’edat. El que hi succeeix no el sorprèn, i a estones avança amb dubtes per damunt de la inversemblança d’alguns espais —la mateixa ciutat amagada a l’interior de les muntanyes—, d’alguns personatges —la relació entre dos joves en un Marroc dels quaranta— i d’alguns fets —com la recuperació instantània de la memòria d’un personatge que durant molt temps ha patit amnèsia—. Una novel·la que deixa un sabor agredolç, distint al d’algunes de les obres que ens ha brindat l’autor aquests darrers temps, com ara El nen que va xatejar amb Jack Sparrow.