Lurdes Bergadà: “No soc famosa, però visc de la moda, i molt a gust”

No fa desfilades ni surt a les revistes, com tampoc va estudiar en una escola de moda, però Lurdes Bergadà (Barcelona, 1950) fa més de 40 anys que dissenya amb èxit la seva pròpia marca de roba, que porta el seu nom. Amb tres botigues a Barcelona, dues a Madrid i molts altres punts de venda en espais multimarca de tot Europa, aquesta dissenyadora de 67 anys ha forjat un estil propi fàcilment identificable, que conjuga disseny, qualitat i atemporalitat. En els últims anys ha format un equip de treball al costat de seu fill, Syngman Cucala, que s’encarrega de la col·lecció d’home, i Bruna Sedó, una dissenyadora amb qui se sent mimetitzada. No preveu jubilar-se perquè viu molt a gust fent el que fa, però sí que ha previst el futur, i vol que la seva firma la transcendeixi.

Pregunta. Com es manté la pròpia marca durant tants anys?

Resposta. La veritat és que ho tenim difícil, però penso que de mèrit tampoc en té tant. Crec que és tenir molt clar què vols. He estat una dissenyadora molt honrada amb mi mateixa. És com si em fes la roba per a mi, si no la veig pràctica o còmoda, o bé si la relació qualitat-preu no s’ajusta, ja no la faig. Faig roba que la gent pugui usar i disfrutar. Les clientes m’ho agraeixen.

“Suposo que no seguir tendències també fa que puguis seguir portant una peça meva que fa deu anys que tens a l’armari”

P. Sempre ha estat fidel a un estil propi. No ha seguit tendències.

R. Ho intento, però no hi ha manera. Crec que és bo estar en la línia del que es fa, però no em surt. Tot té els seus avantatges. Suposo que no seguir tendències també fa que puguis seguir portant una peça meva que fa deu anys que la tens a l’armari. Tinc moltes anècdotes, un dia em vaig trobar una noia jove que duia un vestit meu de fa més de 30 anys i em va dir que era de la seva àvia.

P. En què pensa quan dissenya?

R. Vull fer roba que faci il·lusió posar-se-la. Si tens l’armari ple de bàsics t’és igual un que un altre. És una cosa supèrflua, però és un capritxet que et pots permetre cada matí. No pots canviar de casa cada dia, però sí de camisa.

P. Quins altres valors creu que té la seva marca?

R. Penso que qui porta la meva roba se sent especial, perquè l’afavoreix, i les clientes la porten a gust. No perdo mai clientes. Hi ha gent que fa 30 anys que em compra i ara venen amb les filles i també em compren. Tinc aquest equilibri: no et veus com tothom, però amb la meva roba pots fer-ho tot.

P. Els seus clients són d’aquí o estrangers?

R. A la botiga del Born potser el 80% dels clients són estrangers, però a les del Bulevard Rosa i rambla Catalunya són més locals. Els clients de fora troben la roba molt econòmica, pel nivell de disseny amb el qual ens associen. Les firmes amb què coincidim en botigues multimarca són d’un nivell més alt, i llavors la nostra roba els sembla una ganga. Però a la gent d’aquí li sembla cara.

P. Des de fa uns anys també treballa amb el seu fill, que té la marca Syngman Cucala.

R. Vaig treballar sempre sola fins que el meu fill gran va dir que volia ser dissenyador. Primer no li vaig fer gaire cas. Però va fer la carrera i va decidir fer dissenys per a home, i va començar a fer la seva col·lecció. Llavors em vaig començar a plantejar el meu futur. Fins aleshores pensava que quan jo morís es moriria tot. Però quan en Syngman es va posar a treballar amb mi em vaig plantejar el futur de l’empresa. I també es va afegir a l’equip una altra dissenyadora, Bruna Sedó, que ja fa deu anys que treballa amb mi.

P. Li ha anat bé aquesta connexió amb gent més jove?

R. No ho buscava, però m’ho he trobat. Va ser en Syngman qui em va presentar una alumna seva de disseny. Em va dir que tenia una alumna que m’encantaria, i així va ser. Ara no notes què ha dissenyat una i què ha fet l’altra. Quan portes deu anys treballant de costat, a vegades hi ha peces que ni jo mateixa recordo qui les va dissenyar.

P. No ha desfilat mai?

R. Només una vegada, i no em va agradar. Potser soc una nena mimada. Estava molt ben acostumada, quan vaig començar a l’ofici, totes les revistes de moda em venien a buscar roba, em treien a la portada i em donaven les gràcies. Això ha anat canviant, ara si no pagues no surts enlloc. Però un dia em van trucar del 080, perquè no havia desfilat mai, i ho vaig comentar a l’equip i a tots els va fer il·lusió.

P. I no li va agradar l’experiència?

R. No em va agradar el resultat, no vaig sortir enlloc. Ni una nota de premsa, com si no hagués existit, i vaig dir: a la porra!, que fa 40 anys que treballo. És un món on no he entrat, i la meva marca ja funciona. Crec que hi ha dos camins per guanyar-se la vida en aquest món. Si et dediques a fer desfilades i relacions públiques, potser no vens gaire però tens un nom, i amb els anys pots fer perfums i tovalloles i a viure. Però fer les dues coses i fer-les bé és molt difícil. Hi ha qui ho fa, però jo no tinc aquesta capacitat de treball.

P. Es passa la vida dissenyant o també viu altres coses?

R. També visc, però m’agrada molt el que faig. La pressió no l’he tingut mai, perquè no faig desfilades ni presento les col·leccions. Faig dues col·leccions a l’any. Una desfilada porta molta feina si la vols fer bé. Però jo no ho faig. He triat l’altra via, fer bé la roba. Venc perquè, modèstia a part, la roba està ben feta. Aprofundim molt en el disseny. No som famosos, però vivim d’això i molt a gust.

P. Com veu el sector de la moda a Barcelona?

R. A Barcelona i a tot el món, molt avorrida. És una pena. Les empreses de low cost no es poden permetre arriscar. Perquè del que menys fan, en fan milers. Qualsevol novetat és un risc. Aleshores aquestes empreses cada vegada fan més bàsics i tothom va de bàsics.

P. Vostè sí que pot arriscar?

R. Sí, a cada col·lecció em permeto un caprici. Jo puc fer menys quantitat d’una peça en concret, i l’acabo venent. Al taller que treballa per a mi ja li va bé aquesta mida de producció. Per exemple, jo ahir vaig anar tot el dia vestida amb uns pantalons per provar-los, els vam tenyir amb un producte metàl·lic, preciós, però vaig acabar amb les ungles negres. Jo això no ho puc vendre.

P. Troba dissenyadors que valguin la pena?

R. Aquí no, però n’hi ha de grans, com Yoshi Yamamoto, que per mi és el meu mestre. Comme des Garçons també m’agrada molt. Tinc vertadera devoció per aquests dos. Després m’agraden peces concretes de diferents dissenyadors.

P. El tancament del Bulevard és un indicador del drama de les petites marques i botigues?

R. Sí. Cada vegada costa més trobar gent petita a qui llogar les botigues del Bulevard.

P. Quins altres carrers de Barcelona ja no tenen cap interès per a la moda?

R. El Portal de l’Àngel és tot del grup Inditex, i el passeig de Gràcia. Els joves ho tenen difícil. De botigues multimarca cada vegada n’hi ha menys, i posar la teva botiga en una zona comercial és impossible.

P. A Barcelona hi ha moltes escoles, què fan els estudiants quan surten?

R. Fan bàsics, van a Inditex. És trist, però a ells ja els agraden els bàsics, ja han nascut amb això. No els presentis una faldilla amb un volum especial. Tinc estudiants que venen a fer pràctiques i hi estic en contacte, però em costa que vinguin, perquè només vull que vinguin els que hi veig un futur, i em costa. Aquestes marques els ofereixen coses que quan tens 20 anys atrauen, com ara viatjar pel món.

P. Vostè tenia molt clar que volia ser dissenyadora?

R. Jo no vaig estudiar ni moda ni disseny. A mi no m’agradava res del que venien les botigues i jo em feia la meva roba. A sobre casa meva hi vivia una modista, i sempre li anava a preguntar com ho havia de fer. Jo sabia que la meva roba agradava molt perquè tothom em preguntava on me l’havia comprat. I vaig començar fent quatre vestits i venent-los a les amigues. Després vaig estar un temps en una empresa de prêt-à-porter. Allà vaig aprendre molt, fins que em vaig instal·lar pel meu compte. Els primers anys em deia Plexiglas, i va durar més de deu anys, però quan vaig sortir fora d’Espanya, em vaig assabentar que Plexiglas era una marca registrada alemanya i vaig haver de retirar el nom. Aleshores vaig començar amb Lurdes Bergadà.

P. Dissenyar roba per a nens no se li ha acudit?

R. No, perquè he tingut dos fills i els he fet molta roba. Però també els he fet passar vergonya. I un dia em vaig adonar que els nens volen anar com els altres nens. Fins als dos o tres anys els pots vestir com vulguis, però després ja tenen opinió. No volen anar especials, ells volen anar com tots els seus amics. I a l’adolescència passa el mateix. La personalitat vestint no arriba fins als 25 anys.

P. Vostè ha vestit sempre com ha volgut?

R. Sí. A mi l’únic que em condiciona és el meu físic. T’has de posar el que et queda bé.