Eing?

Estem d’aniversari (mai un verb en plural podia tenir tanta intenció i ser més legítim), en tant que la nova gramàtica de la llengua catalana i jo mateix fem anys, la gramàtica tot just en fa un i servidor en compta quaranta i ehem. Bé, la cosa és que un any després toca fer una mica de balanç de la nova normativa, veure quin impacte ha acumulat en aquest període, i de passada aparcar de moment els temes de llengua vinculats a l’actualitat política, sempre és millor mirar de no sotsobrar. I un any després s’estén com un tsunami, entre usuaris i professionals de la llengua, una interjecció interrogativa que el mateix Institut d’Estudis Catalans faria bé d’admetre en pròximes actualitzacions del diccionari: eing?

Sí, eing? com a mostra de la incomprensió més absoluta, de la sorpresa i l’estranyesa a parts iguals, de l’em-sembla-que-no-ho-entendré-encara-que-hi-tornis. Perquè lluny d’aportar llum als episodis més foscos de la normativa, la nova gramàtica ha exigit un esforç d’interpretació que ha fet multiplicar durant tot l’any els seminaris i les conferències formatius sota l’epígraf genèric de “novetats de la nova normativa”, tota una mena de gimcana per a professionals de la llengua marcats per la desorientació. “Eing?”, ens dèiem, i ens apuntàvem al seminari.

La modernitat pretesa pels autors de la gramàtica ha topat amb els problemes de cintura de la professió lingüística i la població en general, avesades els enunciats explícits de correcte/incorrecte que convertien la gramàtica en unes taules de la llei, i, en canvi, desacostumades a processar la prescripció a través d’enunciats amorosits però profundament enigmàtics. Expressions com “és preferible en registres informals”, “és poc adequat” o “convé evitar”, amb les quals es presenten les consignes, esdevenien del tot esotèriques i requerien una interpretació immediata que alguns s’han afanyat a proveir. No estarem mai prou agraïts, per exemple, a Neus Nogué (Universitat de Barcelona), amb Les principals novetats de l’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana (Santillana Grup Promotor), i a Jordi Ginebra (Universitat Rovira i Virgili), amb La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica (Publicacions URV), les dues millors síntesis produïdes aquest any per mirar d’entendre què ens ha volgut dir l’IEC.

Perquè en el fons, i a banda de les novetats més o menys destacables (cap sotragada forta, però), es tracta d’això, d’entendre què ens està passant. Feia anys que en l’àmbit de la correcció de textos, sobretot des dels mitjans audiovisuals, la premsa i la narrativa, s’apostava per una revisió dels textos porosa, gens marmòria ni dogmàtica, que fes atenció a la varietat funcional i geogràfica i que, per tant, situés el text —i no pas la norma— al centre del procés d’escriptura i correcció. I bona part de la professió ja es movia en aquests paràmetres, la normativa havia deixat de ser un tòtem sagrat. Però ¿què fem, ara, quan l’IEC es mou també en aquesta direcció i ens proporciona una gramàtica alhora descriptiva i normativa, que obliga a una doble interpretació, tant del mateix corpus normatiu com del text que tenim entre les mans? Doncs paradoxalment, mirar-nos entre nosaltres i lamentar que l’IEC no hagi estat més clar. “Eing?”, hem dit tots plegats. Si és que no estem mai contents...

Ha passat un any i ja n’hi ha prou de seminaris on es presenten les novetats de la gramàtica, tots en tenim un exemplar a casa i conté un índex que permet buscar les coses. Tampoc cal xipollejar en el debat de si la gramàtica és molt o poc moderna, o si deixa coses per resoldre i ja s’ho trobaran les generacions futures. Convé entendre el missatge de l’IEC i canviar la nostra relació amb els textos i la llengua, i posar-se les piles en l’aplicació de les novetats: ja ha passat un any, i n’hi ha que persisteixen amb els diacrítics sacrificats.