“Catalunya té un concepte elitista de la cultura”

“El títol del llibre ens ha fusionat amb l'actualitat”, diu Manuel Pérez (Alcoi, 1981), coautor juntament amb Aída Pallarès (Barcelona, 1986) d'El carrer és nostre (Raig Verd), en referència al crit "Els carrers seran sempre nostres!", de les recents manifestacions sobiranistes a Catalunya. El llibre, una història de les arts de carrer a Catalunya des de finals del franquisme fins a l'actualitat, és una crònica reivindicativa d'un gènere maltractat per les institucions.

Les arts de carrer s'han mantingut sempre en una situació d'inferioritat. “Catalunya té un concepte molt elitista de la cultura, que en les arts escèniques se centra sobretot en el teatre de text i de sala”, explica Pallarès. “Quan La Fura dels Baus va pronunciar les seves primeres paraules, al TNC, els anys noranta, va ser com si se li concedís el permís a entrar al selecte món del teatre”.

“Em vaig quedar al·lucinat quan vaig veure que la primera tesina sobre arts del carrer a l'Institut del Teatre es va fer… el 2011!”, diu Pallarès, que es queixa que a l'Institut “s'ensenyen com un art menor”. “Ni tan sols hi ha una formació reglada, perquè es delega en Fira Tàrrega”, apunta Manuel Pérez.

Tàrrega ha recollit el guant i produeix, programa i forma (té un màster en arts del carrer amb la Universitat de Lleida) i fins i tot té l'Off , l'espai de la programació on companyies aficionades tenen la seva oportunitat. Això ajuda al fet que a Barcelona hi hagi molt pocs espais dedicats al teatre de carrer: “El Festival Escena Poblenou, el MAC dins de les festes de la Mercè i poc més”, diu Pérez. “En preguntar per què la ciutat no aposta per les arts del carrer, la resposta sempre ha estat la mateixa: ‘Tenim la cavalcada de Reis’ i, tot seguit, ens remeten a Tàrrega. Sempre Tàrrega. És difícil entrar a Barcelona”.

No obstant això, pels Jocs Olímpics del 92 es va apostar descaradament per La Fura dels Baus i per Comediants… “Perquè ja estaven consolidats internacionalment i, no ens enganyem, eren l'avantguarda cultural catalana”, responen els autors de l'assaig. Després d'aquest repunt espectacular (“i interessat”, subratllen), el gènere va tornar a l'oblit. “Més tard, en la tremenda operació de màrqueting que va ser el Fòrum dels Cultures del 2004, la dignitat la van posar les arts de carrer”, proclama Pérez. Les institucions van tornar a confiar en grans companyies, com Comediants o La Fura, i en altres artistes, com Sol Picó, Sarruga o els pallassos Monti i Cia. per projectar-se al món. “Però el programa de mà els relegava a ‘accions teatrals i expressions artístiques populars a l'aire lliure”, lamenta Aída Pallarès. “Tornem a l'art menor…”

El prejudici de ser considerat un gènere “de festa i animació”, gairebé únicament per a nens, encara pesa… “El 70% del teatre de carrer a Catalunya és entreteniment”, afegeix Pérez, “cosa que ja està bé, però és important que no es vegi només com un simple entreteniment, sinó com una cultura que té un retorn social. I fa falta un enfocament més madur per aprofitar aquest retorn”, assenyala. “Els programadors tenen una mentalitat mercantilista. I com es mesura aquesta retorn, mercantilísticament? Si ens plantegem la cultura amb aquesta mentalitat, ho tenim fotut”.

“Ara plantar una furgo en un espai públic és gairebé impossible per qüestions burocràtiques i molt complicat des del punt de vista urbanístic”, diu Pérez. “A les Rambles dels setanta i vuitanta van sorgir les grans companyies. Ara, les Rambles són un parc temàtic on s'exigeix titulació als que es guanyen la vida fent d'estàtua”.

Les companyies “alternatives” –des de l'Agrupació Senyor Serrano fins a Kamchàtka, passant per Roger Bernat, Ernesto Collado (que acaba d'abaixar la persiana) o Insectotròpics–, en les quals s'inclourien les que es dediquen a l'art de carrer, tenen molta més oferta a l'estranger. A Catalunya s'ha progressat poc. “Els de La Fura ho diuen sempre: ‘Té collons que, després de 40 anys, seguim sent un moviment d'avantguarda’, diuen. Això vol dir que el model oficial de teatre és pseudoelitista”, diu Pallarès.

“Els polítics no poden controlar el carrer, per més acostumats que estiguem al fet que sigui només un lloc de pas. No ho és. És una fórmula no instrumentalitzada per cap poder polític”, sostenen Pérez i Pallarès. I tot torna a l'origen. O això esperen els autors del llibre: “El teatre de carrer es troba en l'essència de la nostra cultura”.