“Som sospitosos a tot arreu”

Un grup d'immigrants rondarà dimecres i dijous pel Poble-sec carregat amb les seves maletes, amb els seus drames i amb les seves il·lusions. Amb les seves vides. Són els 13 protagonistes de Fugit, la proposta de la companyia Kamchàtka, dirigida per Adrian Schvarzstein, un espectacle de carrer i sense paraules, amb el qual aquests actors (immigrants, perdó) volen explicar què ha provocat la seva fugida.

L'obra tanca una trilogia sobre els refugiats que va començar fa 10 anys, fruit d'un taller de teatre de carrer. Primer va ser Kamchàtka (que va donar nom a la companyia i que van estrenar a FiraTàrrega el 2007 després de passar per la Setmana del Pallasso de Castellar del Vallès), en la qual uns refugiats arribaven a un lloc de destinació; va seguir Habitaculum, en la qual els nouvinguts s'instal·laven on podien. Ara, a Fugit, estrenada fa dos anys i que només ha passat de biaix per Barcelona, “ens expliquen per què i de què han fugit”, explica Schvarzstein.

Els 13 actors fa 10 anys que estan imbuïts en els seus personatges investigant, buscant complicitats, furgant per provar de comprendre aquesta gent. “Però queda obert l'interrogant de saber de què fugen”, aclareix Schvarzstein. “No els van voler? Van voler marxar ells? Van marxar per amor, per avorriment, per conèixer món?” Els interrogants són molts.

Els de Kamchàtka han viatjat per més de mig món i saben que hi ha una història a cada lloc. “Hem de descobrir-la i decidir com l'explicarem perquè el públic la capti”, diu Adrian. El llenguatge no és senzill. “La dramatúrgia sense paraules és diferent a l'escrita, però continuem parlant de teatre, per això provem de fer pensar, emocionar, sentir. Fer viure, ni més ni menys. I com que és un espectacle col·lectiu i en un espai públic, no vivim la pel·lícula, sinó la realitat, la fugida real”.

El públic mai és passiu. “Un ve com a espectador però, de forma molt subtil (perquè fins que no ho experimenta no ho espera) es converteix en coprotagonista de la història”, aclareix el director. Pot alterar, modificar el desenvolupament de l'obra. “Es converteix en un dels fugitius. Aquesta és la sorpresa dramatúrgica de l'obra, l'espectador ve predisposat a això. Els actors se senten amfitrions del públic”.

No han trobat ningú que no entengui el que li expliquen. "Ningú ha dit: això és una bestiesa que no s'entén", assegura el director. "Evidentment hi ha qui no entra en el paper o a qui no li agrada perquè s'esperava un espectacle més convencional. Però es deixa portar, per això també és una fugida". I als actors els toca conduir-los al joc, a la fugida. "Alguna targeta vermella hem tret…", comenta, amb un somriure tendre. "No oblidem que hi ha dolor emocional en les regles del joc. Situacions dolorosíssimes. Si algú no hi entra, millor deixar-ho: amb una mirada, amb una mà a l'espatlla o amb la solidaritat del públic, que pot marginar qui no entra".

Schvarzstein no intervé en l'obra. “Jo no puc actuar amb Kamchàtka perquè no tinc l'experiència que han acumulat ells [els actors] en aquests 10 anys. Aquest bagatge es basa en la confiança i en la curiositat”. Quan arriben a cada ciutat, a cada poble, a cada barri, els actors s'amaren del lloc. Fa setmanes que passegen pels voltants de Montjuïc per saber qui hi viu, què hi fan, com els rebran els autòctons. "Quan surtin dels camerinos ja no seran actors, seran personatges. I viuran en la realitat, res més", adverteix Schvarzstein.

Aquesta actitud genera riscos, perquè l'escenari no és un teatre, és el carrer, és la vida. "Una vegada la policia va demanar la documentació a un actor i aquest va romandre en silenci en tot moment. No va abandonar el seu personatge!", recorda Adrian. "Som sospitosos a tot arreu! La realitat del que és diferent et converteix en sospitós".

El grup celebra que les seves actuacions descobreixin la veritable essència de la gent. La de tot tipus de gent. La immensa majoria de veïns hi ha col·laborat, s'hi ha implicat, ha ajudat en el que ha pogut. Però la realitat inclou també els intransigents, els racistes, els intolerants. Les anècdotes es disparen. "A l'illa de Jersey, al canal de la Mànega, tot va ser catastròfic: va haver-hi una actitud molt majoritària de rebuig, humiliació, agressivitat. I els actors, en el seu paper, van romandre callats. El director d'aquell festival es va voler disculpar. Però li vam dir que havia estat una de les millors actuacions que havíem fet, perquè havia quedat demostrat que aquella gent no volia veure als emigrants a la seva petita illa ni tan sols al teatre", recorda Schvarzstein. I això, "igual que quan un veí t'ofereix la seva casa, és el que té de bonic el teatre".