Marta Rovira, la independentista sense passat

Esquerra Republicana ha estat tradicionalment un partit caïnita que ha devorat els seus líders per substituir-los per d'altres; amb certa inclinació al carlisme i, per això, molt implantat a la Catalunya rural; i, a més, un partit molt masculí, en el qual mai havia despuntat cap dona. El gir a tot això es va produir amb l'arribada d'Oriol Junqueras a la cúspide de la formació, ara ja fa sis anys: es va proposar acabar amb les lluites internes i ho ha aconseguit; va obrir les finestres d'ERC a la Catalunya metropolitana amb fitxatges com el de Gabriel Rufián, i va nomenar secretària general Marta Rovira i Vergès, una advocada sense passat polític que abans de recalar al Parlament el 2012 no havia ocupat cap càrrec públic.

A l'espera dels resultats de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre, Rovira està molt ben posicionada per aspirar a la presidència de la Generalitat, després que Junqueras fes un pas enrere i l'assenyalés com a candidata en una carta escrita des de la presó d'Estremera. Nascuda a Vic fa 40 anys, Rovira va i ve gairebé cada dia a Barcelona des d'aquesta població, que és a l'independentisme català una cosa semblant al que en el seu moment va ser Renteria en el món abertzale.

Diputada al Parlament en les dues últimes legislatures, ha estat la portaveu de Junts pel Sí en l'última i això li ha permès estar en totes les salses del procés independentista, fins a convertir-se en l'ombra de Junqueras, per qui sent una admiració recíproca. La sintonia arrenca el 2008, quan Joan Puigcercós, llavors el líder d'Esquerra, la va col·locar en la nova executiva com a responsable de política internacional.

Aquell mateix any, Junqueras va ser triat eurodiputat com a independent per les llistes d'ERC i Rovira va ascendir fins a la secretaria general de l'Aliança Lliure Europea, el partit que agrupa les formacions que defensen el dret a l'autodeterminació dels pobles, davant de l'Europa dels Estats. Aquest va ser l'únic càrrec polític que va ocupar fins que va arribar al cim d'Esquerra i en el seu currículum oficial es diu que va ser professora de dret administratiu a l'Escola de Policia de Catalunya.

Després va venir el congrés del 2011, en el qual Junqueras va arrasar amb el 92% dels vots: es va consolidar llavors un binomi que perdura, amb un clar repartiment de papers. Sense fer soroll, tots dos han situat l'històric partit en el seu millor moment polític i totes les enquestes els donen la victòria el 21-D, però de res servirà aquest triomf si l'aritmètica parlamentària no els col·loca a la presidència de la Generalitat. Rovira s'ha centrat aquests anys a fomentar la implantació del partit i Junqueras s'ha reservat per al paper institucional com a vicepresident i conseller d'Economia.

Casada i amb una filla, Rovira va ser una brillant alumna de Dret que va aconseguir diverses matrícules. També va cursar la carrera de Ciències Polítiques a distància, a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Va exercir d'advocada durant un temps i va treballar a l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat.

Amb Junqueras l'uneix, a més, una especial emotivitat: a tots dos se'ls han caigut les llàgrimes en públic en defensa dels seus arguments o en moments emotius per als sobiranistes. Tots dos són també independentistes fins al moll de l'os, que abominen dels conversos de l'extinta Convergència que el 2010 va governar Catalunya amb el suport del PP.

Els qui la coneixen diuen que en aquests dos anys amb prou feines ha exercit com a portaveu de Junts pel Sí. “Ella només venia als plens els dies històrics”, assegura una diputada amb ironia per referir-se a l'expressió del secessionisme. Més bolcada en l'estratègia extramurs independentista que al Parlament, Rovira també va tenir en el seu moment algun brot sectari, com quan va suggerir als grups de l'oposició que no anessin a la Cambra si era per “entorpir el mandat democràtic” per la secessió.

Allò va acabar amb diversos processos penals, però Rovira va sortir indemne i està tan blanca d'antecedents per aspirar a presidir la Generalitat com ho estava el seu currículum polític abans d'aterrar a Esquerra.