Per a cinèfils

El cinema clàssic no existeix en la televisió en obert. I si és en blanc i negre, encara menys. Hi ha un sector de públic refractari que hi hagi coloraines, ho troba una mancança. Per això resulta d’una gosadia insòlita un programa de Betevé que és capaç de programar Pickpocket de Robert Bresson, un dels cineastes, dels grans, més austers. A les seves notes sobre el “cinematògraf” confessava que la seva facultat per servir-se dels mitjans disminuïa a mesura que n’augmentava el nombre. “Controlar la precisió” era una de les seves màximes.

Doncs bé, aquest film, juntament amb d’altres com L’atalante (Jean Vigo), Escrit en el vent (Douglas Sirk) o Retorno al pasado (Jacques Tourneur), han estat presentats a Històries del cinema, així en plural, perquè no es tracta de seguir una cronologia sinó de triar-ne moments molt particulars. Una tria que inclou títols més coneguts como Vertigen o París Texas. Una tria que fa el cineasta Luis Aller. En aquest sentit és un programa molt personal, tant per les pel·lícules que escull com per la manera que té de comentar aquestes preferències. No és un cicle sobre un gènere o sobre un actor. És el cicle Luis Aller.

Perquè Aller aporta la segona singularitat del programa. Fa una intervenció d’uns deu minuts. No es tracta de glossar la pel·lícula ni d’administrar uns quants adjectius. Es tracta de fer la dissecció de determinades escenes: del tractament de les ombres per subratllar estats anímics dels personatges; de la distribució —equilibrada o no— dels actors dins d’un pla; d’una il·luminació sense justificació externa o de l’ús del so i el sentit que vol donar el director a aquests estratagemes. De vegades, fins i tot s’ajuda d’un senzill grafisme de fletxes o línies sobre el fotograma per facilitar que l’espectador vegi de què està parlant. Els comentaris d’Aller fan evidents a l’espectador detalls que ha vist al film però que, segurament, no ha processat conscientment encara que siguin influents en les emocions que desperta el relat.

L’abundància d’angles dorsals de Jeff (Robert Mitchum) a Retorno al pasado, per exemple, reforcen la idea que “és un personatge acomiadant-se o una negació”. Sirk il·lumina o projecta ombres sobre la mirada de Marylee (Dorothy Malone) segons vulgui que el personatge transmeti excitació o avergonyiment, etcètera. Són comentaris d’algú que ha fet cinema i sap explicar molt bé la física de la imatge, la intencionalitat que hi ha, òbvia o amagada. Al cinema, llevat dels nyaps tècnics involuntaris, no hi ha faltes d’ortografia.

No es pot dir que un film hagi d’obeir cap gramàtica, però sí que hi ha una catàleg de retòriques dominants. Alguns dels films triats les obeeixen amb enorme creativitat i d’altres, simplement, se les salten, van per altres camins. Ho resumeix molt bé el presentador quan parla del muntatge en el Hollywood clàssic. Ni les trobades enlluernadores del cinema soviètic, ni la radicalitat extrema de francesos com Resnais... però sí una precisió antològica. Per exemple, en les el·lipsis narratives.

Sense que la seva serenor ni els estris per analitzar les pel·lícules siguin els mateixos, ni de lluny, la manera no rutinària d’acostar-se als films d’Aller em recorda de vegades la passió, estrictament psicoanalítica, que Slavoj Zizek posava a la seva guia, perversa, de cinema. És clar que Zizek trobava a la casa de Psicosi, en els tres pisos, el jo, el superjò i l’allò, i aquesta no és la pretensió del presentador d’Històries del cinema que porta els aromes del Cahiers de Godard i Truffaut amb el seu setmanal comiat: “Que Dios bendiga a John Ford”. Demà fan Mamma Roma.