L’independentisme xoca amb la realitat

El moviment català per la independència acaba de mostrar davant del món sencer una ingenuïtat política que frega l’infantilisme més simple. Llançar-se a una declaració d’independència per crear un nou Estat sense tenir el suport ferm de cap dels governs estrangers és un suïcidi polític, ja que el seu reconeixement és imprescindible per donar-li viabilitat. Malgrat tot, això és el que va fer divendres al Parlament el bloc presidit per Carles Puigdemont, enmig d’una incomprensible eufòria dels seus partidaris. El seu fracàs ha estat espectacularment rotund, com molts analistes havíem assenyalat com el final més segur per a una aventura en aquestes condicions. Deu haver-hi algun mecanisme de psicologia col·lectiva (si és que això existeix) que expliqui aquest comportament perquè el 1977 el llavors president Josep Tarradellas ja ho havia advertit. Molts catalans es pensen, explicava el vell republicà poc després de tornar de l’exili, que pel fet de creure que tenim raó els altres ens la reconeixeran. I no és així, deia. El món no funciona així. No n’hi ha prou amb tenir raó. El que cal tenir són objectius viables i calcular bé la força de tots els contendents en qualsevol pugna política.

Al marge de si els independentistes tenen o no tenen raons que justifiquin prou la seva aposta, la veritat és que acaben de xocar amb la realitat. La realitat és que, com se sabia perfectament, l’altra part en aquest assumpte, el seu adversari polític, l’Estat espanyol, és molt més fort que ells. És més gran, té més força, més mitjans econòmics i mediàtics, més aliats. I, a més, els qui el dirigeixen disposen de bons arguments per defensar els seus interessos, és a dir, en aquest cas, l’statu quo constitucional. Encara que no és segur, un dels pocs efectes positius que pot portar als independentistes la seva fallida proclamació de la república de Catalunya és un assentament del principi de realitat entre ells. Això podria significar que en el futur immediat la política catalana transcorregués per vies més assenyades.

La crònica d’aquests dies indica que, malgrat tot, el principi de realitat ja s’estava introduint en les consideracions de Carles Puigdemont i, la vigília de la proclamació de la república, el portava a substituir-la per la convocatòria d’unes eleccions anticipades. Va dubtar i, al final, va fer cas dels qui l’abocaven a la perdició. El grapat de diputats, alcaldes i consellers que se li van amotinar i els qui entre ells van començar a qualificar-lo de traïdor són la personificació del mal que Tarradellas assenyalava com a nefast mecanisme psicopolític dels catalans.

Després del desastre, que ha aparegut en forma d’intervenció de la Generalitat per part del Govern de Mariano Rajoy, el realisme polític sembla que s’ha imposat ràpidament entre els independentistes. Mentre la despistada multitud celebrava la festa a la plaça de Sant Jaume, divendres a la tarda, Puigdemont i el seu Govern esperaven l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que els havia de despullar dels seus càrrecs i preparaven la seva marxa a Brussel·les. N’hi ha hagut prou amb el cap de setmana perquè els dos partits de la coalició independentista assumissin la derrota i anunciessin la seva participació en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre convocades pel president Mariano Rajoy al mateix temps que el Govern espanyol intervenia la Generalitat.

La paradoxa d’aquesta situació és que, per una via inesperada, els independentistes tenen oberta ara una expectativa política de la qual no van saber ni van poder dotar-se ells mateixos quan tenien a l’abast fer-ho. La de mesurar les seves forces a les urnes en una convocatòria de la qual ells potser en podrien discutir la legalitat, però que és l’acceptada per el Govern d’Espanya i tots els partits de l’arc parlamentari. O sigui que, després d’haver perdut estrepitosament la seva batalla per crear un Estat català, el moviment independentista té ara a la seva disposició una nova oportunitat de convertir unes eleccions parlamentàries en un plebiscit sobre les posicions de cada bàndol en l’aferrissat conflicte català dels últims cinc anys. Una oportunitat per reivindicar la seva força i exigir una negociació.

Cal assenyalar, a més, que una de les principals novetats d’aquest moment polític tan singular és que, ara, l’electorat en conjunt està molt sensibilitzat i és previsible que arribi o superi les cotes més altes de participació electoral que s’hagin registrat mai. La manifestació dels partits unionistes, que es va fer diumenge a Barcelona, dona fe que totes les parts són conscients de la transcendència del moment. Ja no és només l’independentisme el que està mobilitzat, com ha estat la tònica des del 2012.