Trix, la vella reina dels tiranosaures rugeix al Cosmocaixa

A l'exposició de Joc de trons li ha sortit competència i aquí el drac és de debò: tot un T. Rex, que no és poca cosa. El Cosmocaixa ha inaugurat avui una esplèndida i entretenidíssima mostra (fins al 18 de febrer) centrada en l'esquelet de Tirannosaurus Rex més ben conservat del món. La bestiola, grossa com un autobús i muntada en una posició sorprenentment dinàmica, com si estigués corrents, és una esplèndida preciositat i reuneix en els seus ossos tota la fascinació de la seva espècie, la més famosa i emblemàtica de la família sencera dels dinosaures.

El fòssil correspon a una vella femella –tenia més de trenta anys (en vivien uns 28)– i l’esquelet revela nombroses ferides, entre les quals hi ha la mossegada d’un congènere a la cara, i altres xacres, incloent-hi les costelles trencades que es van curar. L’animal ha estat batejat amb el nom de Trix, un nom simpàtic que contrasta amb el que se sent quan et col·loques davant de les seves imponents mandíbules armades d'ullals com punyals de 30 centímetres. Gairebé pots sentir el seu alè carregat d’efluvis del Cretaci, carn podrida i… gana.

L’espècimen, descobert a Montana (EUA) el 2013, arriba del Naturalis Biodiversity Center, el museu de ciències naturals de Leiden (Holanda), que, com tot museu del gènere, anava boig per aconseguir el seu propi tiranosaure, i ho ha aconseguit. La Trix, que mesura 12 metres i amb un esquelet, de 67 milions d’anys d’antiguitat, que conserva el 80% del volum ossi original –dels membres li falta només la pota esquerra, que ha estat reconstruïda de manera fidedigna–, desembarca al Cosmocaixa envoltat d'una exposició molt entretinguda que contextualitza el fòssil.

La mostra inclou vuit dispositius interactius que entusiasmaran els visitants, grans i petits. Un d'ells et permet saber si series capaç d'escapar-te d'un tiranosaure. Consisteix en una bicicleta estàtica entre dues pantalles: la del davant mostra un camí de fugida a través de la selva, i la del darrere, un T. Rex perseguint-te, cosa que és tot un estímul per pedalejar de valent (aquesta sí que és una bona prova d'esforç). Si no sobrepasses els 20 quilòmetres per hora, que era la velocitat màxima del tiranosaure (no gaire, la veritat, Usain Bolt corre gairebé el doble, però s’ha de dir que sembla molt ràpid quan veus com s’apropa pel retrovisor que porta la bici), doncs t'enxampa, amb les (nefastes) conseqüències imaginables. Durant la inauguració van ser uns quants els que van provar la tiranobike. Era temptador pensar que a algun, com Jordi Portabella, director de l'àrea de divulgació científica de la Fundació La Caixa, se li sortís la cadena…

Un altre dispositiu simpàtic, una bàscula, et permet saber quant de temps aguantaria un tiranosaure en dejú després de cruspir-te. Es calcula que necessitaven endrapar fins a 50 quilos de carn al dia. A l’estómac els cabia un nen de quatre anys sencer, la qual cosa deu fer més gràcia als petits que no pas que els expliquis la història de Hansel i Gretel. També hi ha altres interactius menys morbosos, com el que et permet pintar amb polvoritzadors electrònics un tiranosaure en una pantalla per imaginar-se el color que tenia la pell. Una vitrina meravellosa, amb ous fòssils, permet apuntar-se al naixement d'un tiranosaure.

Entre ensurts, diversió i pura màgia, l’exposició, a la qual s’ha afegit una secció de paleontologia a Catalunya, ofereix una infinitat d’informació científica sobre els tiranosaures i els dinosaures en general, incloent-hi una bona actualització del que ja sabem (i del que ignorem encara sobre el T. Rex i els seus congèneres). No se sap amb certesa, explica el coordinador de la mostra al Cosmocaixa, Alejandro Pérez Jiménez, si el T. Rex concretament tenia plomes o no, però la mostra s’inclina per posar-n'hi algunes als colzes i unes quantes més al llom.

Tampoc queda clar fins a quin punt era superdepredador i carronyaire en el seu comportament, probablement una mica de cada. S'ha trobat una dent de tiranosaure en una vèrtebra d'hadrosaure que va sobreviure a l'atac, així que és segur que caçar, caçaven. El dimorfisme sexual és un altre tema de debat. Sembla que els tiranosaures tenien una claveguera única per on sortia tot, com la majoria dels seus descendents, les aus, però s'ha especulat amb el fet que els mascles poguessin disposar, a més, d'algun òrgan d'intrusió accessori (!), com els ànecs i alguns de nosaltres. En fi, de fet, la Trix es considera que és una femella només perquè els seus ossos són més gruixuts i es creu que necessitaven més calci per pondre els ous.