Emilio Lledó: “En el conflicte català han sobrat ignorància i passió”

En els mals moments cal celebrar les bones històries. Ple de la tristesa que impregna part de la societat aquests dies, Emilio Lledó (Sevilla, 1927) és aquest savi d'origen andalús que va inspirar el poema Filòsof en la nit al català Joan Margarit. Uns altres temps. Lledó és també aquest professor que va obtenir una càtedra a Madrid i va renunciar-hi perquè els estudiants catalans van recollir signatures per demanar-li que seguís a Barcelona. Uns altres aires. I Lledó és aquest passejant capaç d'arrencar una margarida al Retiro, a pocs metres de casa seva a Madrid, per trasplantar-la a un test del balcó i apreciar-la amb la mateixa admiració que li desperten Kant o Aristòtil.

Pregunta. Ara farà 90 anys. Com els rep?

Resposta. Amb sorpresa. He estat un nen de la Guerra Civil, de la postguerra, sobretot, poc saludable i esprimatxat. He estat en cues d'una hora per comprar mig quilo de tomàquets. Que aquest nen afamat, que tenia bronquitis, hagi arribat als 90 anys en un estat de salut relativament bo és tota una sorpresa.

P. Canvia la percepció del temps amb l'edat?

R. Sí, canvia, i de vegades t'entra una petita veta de malenconia perquè no te'n vols anar, però llavors t'acostes als arbres i veus que les fulles cauen. És el ritme de la natura: neix, floreix i es panseix i, com que, per sort, som fills de la natura, no ens queda més remei que assumir aquest condicionament del temps.

P. Com està la salut de l'escola pública?

R. No gaire bé, però cal lluitar. Hi ha textos de la filosofia política grega que ja diuen que l'ensenyament ha d'estar en mans de l'Estat. No té sentit que els diners siguin el que marqui la diferència. És una injustícia. Em sorprenia que una política molt coneguda parlés de la llibertat dels pares per escollir el centre on volen educar els seus fills. Quina llibertat és aquesta? Els treballadors de Vallecas tenen llibertat per enviar els seus fills a les escoles de pagament de les zones riques de Madrid?

P. En alguns instituts s'han substituït els llibres per les tauletes. Veu riscos en aquest camí cap a la dependència de tot allò digital?

R. Vivim en una època digital i és important, però hi pot haver una patologia en tot això. El llibre, la lectura, necessita un altre tipus de temps diferent de l'efervescència dels mòbils, de les imatges, i és insubstituïble, perquè és la companyia, el diàleg continu. Tots els llibres de la meva biblioteca són la meva vida. Aquest objecte fosforescent que t'arriba als ulls i de sobte desapareix, no.

P. Esperava que després de 40 anys de democràcia poguéssim arribar a aquesta situació?

R. M'ha sorprès moltíssim, perquè jo he estat de catedràtic a Barcelona, des del 67 fins al 78 i, amb l'excepció feroç d'un tema personal, he estat molt feliç com a professor, m'he sentit enormement acceptat.

P. Ha faltat filosofia tal com la concep, com a entesa de l'altre?

R. Per descomptat, i han sobrat ignorància i passió. Jo no soc nacionalista, no sé el que és. Vaig néixer al barri de Triana; al meu pare, que era militar, el van destinar a la Corunya, a Vicálvaro, en acabar la Guerra Civil al carrer, després a Madrid. Quan vaig acabar la carrera i el servei militar, el 52-53, vaig marxar a Heidelberg 11 anys, tres a Valladolid, mig any a Alcalá de Henares, tres a La Laguna, 11 a Barcelona... D'on soc jo? Estic orgullós d'haver tingut tota aquesta experiència i avui d'on soc realment és de la llengua que puc fer amb la meva manera de pensar, de sentir, d'estimar, d'acceptar els altres. Aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva nació i aquest és el meu nacionalisme; per això he estat feliç a tots els llocs on he viscut. En l'única cosa que se'm va poder notar una mica d'això que anomenem nacionalisme és quan era a Heidelberg. Em molestava que parlessin ximplement amb estereotips del meu país, sobretot perquè he tingut l'experiència meravellosa de ser professor d'obrers espanyols, la majoria andalusos.

P. Per què costa tant entendre l'altre?

R. Per prejudicis, per deformació mental. No hi ha cap dubte que pertànyer a una llengua té components sentimentals, però tant de bo jo fos bilingüe o trilingüe, quina meravella. Crec que és incultura, deformació, és el desgènere humà. Aristòtil inventa el verb “ésser humà”, que significa estimar els altres, projectar-te cap als altres, entendre els altres, assimilar-los, fer-los semblants a tu. Només ens diferencia la llengua matriu que parlem, les idees i la generositat que puguem transmetre. Aquests dies, per aquestes raons de separatisme i no separatisme, m'he sentit molt infeliç; feia temps que no em sentia tan trist, neguitós, feia anys! Crec que des de després de la guerra no m'he sentit tan afectat, potser es deu al fet que jo no tinc sentiment nacionalista en aquest sentit.

P. Què recomanaria avui un savi grec per sortir d'aquesta?

R. Generositat. I adonar-nos que la globalització no és només econòmica; cal globalitzar també els sentiments, l'acceptació, la riquesa... Que feliç que em vaig sentir els anys que vaig ser a Barcelona! Per això no hi he volgut anar ara; sabia que se'm faria un nus a la gola si anava a algun acte per la medalla d'or de la universitat que m'han concedit. Tenia por de mi mateix; hi ha coses que no se t'obliden.

P. Les banderes li diuen alguna cosa?

R. Res.

P. Ajuden o entorpeixen?

R. Crec que qualsevol bandera entorpeix. El que hem de tenir és una bandera de justícia, de bondat, d'educació, de cultura, de sensibilitat, de filantropia, un altre substantiu meravellós dels grecs, l'amor als altres. Però traçar fronteres em sembla una equivocació. No ho entenc. Ara cal ser una mica radical i una mica generós, i entendre i estudiar. Jo em vaig sentir al meu país des dels Pirineus fins a l'illa més al sud de Canàries. Em sembla un terrible error, perquè s'estan oblidant problemes molt més importants del nostre país amb aquesta història dels nacionalismes, s'estan oblidant de la corrupció d'una banda i de l'altra. Hi ha un gran senyor d'un nacionalisme que va vendre la seva ideologia i va tenyir el nacionalisme de la pàtria i resulta que el que veritablement estava fent era endur-se els diners a Andorra. Doncs ningú en parla. Tampoc es parla dels Bárcenas ni dels Ratos.

Autor: Emilio Lledó.

Editorial: Taurus (2017).

Format: eBook i tapa tova (488 pàgines).

Per 21,75 € a la Casa del Llibre