La veritat de les mentides

A Voltaire contre-attaque, l’assaig que el pensador francès André Glucksmann va publicar el 2014, un any abans de morir, es defineix la nostra època com “l’anarquia dels sabers i les opinions”. El problema no és tan sols que tothom vulgui fer valdre la seva opinió, sigui o no pertinent, fonamentada o contrastada, sinó que la societat vegi l’essència de la democràcia en aquesta actitud viciosa i pertorbadora. En tal estat de coses tot és afirmable o negable a conveniència del que parla i la veritat ha de deixar forçosament d’existir, com sempre han volgut els que des de les escoles i els mitjans de comunicació no han desaprofitat cap oportunitat de proclamar la seva inexistència. Havien d’arribar les xarxes socials perquè es pogués viure en plenitud el vell somni de l’igualitarisme: l’anarquia dels sabers i les opinions.

Els últims anys, amb l’accés al poder de dirigents polítics que a Twitter i a Facebook naveguen pels mateixos corrents de l’odi, la fal·làcia i l’autoelogi que els seus seguidors, la societat democràtica tal com l’hem conegut fins ara als països occidentals ha començat a desdibuixar-se, i és en aquest terreny fangós on, entre molts altres fenòmens, han florit el trumpisme, el Brexit i el Procés. El passat 24 de setembre, Xavier Vidal Folch i José Ignacio Torreblanca van publicar en aquest diari un reportatge que, amb el títol de Mites i falsedats de l’independentisme, recollia i explicava les principals falsificacions de l’economia, la història, el dret i la condició política d’Espanya amb què el processisme ha plantat les seves poderoses arrels. El reportatge no sembla haver servit, entre els al·ludits, més que per redoblar l’animadversió que exhibeixen contra tot el que es permet posar-los en dubte; és característica prominent de l’anarquia dels sabers i les opinions que la denúncia rigorosa d’una mentida mereixi menys crèdit que les afirmacions arbitràries.

Les xarxes socials i els poderosos mitjans audiovisuals del nostre temps amplifiquen els efectes de la propaganda fins a extrems inusitats, però com explica Hannah Arendt a Orígens del totalitarisme, la creació d’una dimensió paral·lela on les creences desmenteixen els fets ja va ser, als anys trenta, el motor de les ideologies totalitàries. El que tenim al davant no és una simple col·lecció de mentides, sinó una institucionalització de la mentida, de la mentida que a l’instant de ser emesa es blinda contra tota falsabilitat i es converteix en una estructura d’Estat. En una entrevista a Le Figaro, l’historiador francès Benoît Pellistrandi, coneixedor de totes aquestes circumstàncies, declara que l’independentisme català no és més que un eslògan, i explica que “s’ha alimentat d’un populisme antiespanyol encoratjat pel govern de Catalunya”. Aquesta és la veritat que les mentides han apartat del camp de visió.