Un poble gris

No és d’estranyar que la imatge de la coberta d’Afores, segona novel·la de Ramon Mas (Vic, 1982) —o tercera, si es compta la que va publicar amb el pseudònim de Roderic Mestres a l’editorial que dirigeix, Males Herbes, Mentre el món explota—, faci recordar la que il·lustrava la versió castellana de Knockemstiff, de Donald Ray Pollock: a totes dues hi apareix la vista aèria d’un paisatge extremament corrent a la rodalia dels nuclis urbans: una urbanització, cases aïllades, camps i boscos i un nus de carreteres que ho circumval·len o ho travessen. Des del cel, evidentment, no es veu cap persona, però una vegada s’obre qualsevol d’aquests dos llibres, el paisatge perd de cop i volta la distància que el separava de la realitat, i es veu l’horitzó pla i infinit que envolta el lloc on passa l’acció, les percepcions del lector canvien radicalment: Knockemstieff és l’infern a la terra, un lloc on és impossible somriure i on el destí de cadascú sembla ser anar-se’n a dormir el màxim d’infeliç possible amb la seguretat que el despertar serà pitjor. A Knockemstieff, el cultiu de la maldat personal és l’ofici de cada un dels poquíssims habitants que hi vagaregen com poden, convivint familiarment amb l’atordiment, la ira i la resignació a la desgràcia: comparat amb el que passa en aquesta aldea d’Ohio, que existeix de debò, els malvats de Faulkner o d’Erksine Caldwell semblaria que sortissin de la factoria Walt Disney. Puigsech, el poble inventat on Mas situa Afores, té el dubtós honor de poder agermanar-se amb el de Donald Ray Pollock i de convertir-se en un altre lloc de la Catalunya rural que convindria no visitar mai: com passava amb Mompuig, el poble que Joan Carreras s’inventava a la seva millor novel·la fins ara, La dona del Cadillac, com passa amb Georges Simenon, l’asfíxia fa venir nostàlgia de Nova York.

“M’havia passat la nit barallant-me amb la maleïda novel·la. Tan aviat em sembla que estic escrivint una obra mestra com que no s’aguanta per enlloc. El que ja és definitiu és que s’ha esmicolat: no podré aconseguir una unitat de sentit. Tampoc sé si cal. El més probable és que s’acabi convertint en un recull de contes”, diu el narrador de l’última part d’Afores. Com si seguís les estratègies utilitzades per Ray Pollock, que fa que els personatges d’un conte reapareguin en un altre, aconseguint que el lector tingui la sensació de conèixer passat i present del poble i la història de cada una de les famílies que hi sobreviuen, Mas també traspassa d’una banda a l’altra del llibre una sèrie de motius, d’anècdotes i de personatges, els col·loca dins d’un espai temporal reduït, i ho lliga amb l’espera i la celebració de l’enterrament d’un noi que havia fugit de Puigsech i que s’acaba suïcidant a Barcelona.

En els set contes, o parts, d’Afores hi surt tot el que es pot preveure en un lloc tan inhòspit: hi ha violència, malentesos, secrets impronunciables que tothom coneix, estranyeses quotidianes —per què la barberia és oberta les vint-i-quatre hores del dia i, en canvi, no hi ha mai cap client?—, conductes incomprensibles, enemistats i ressentiments, els tres jubilats que miren com transcorre el temps asseguts en un banc de la carretera, l’enemic de sempre, que es localitza al poble del costat, Daltabaix, la mítica de la geografia dels voltants, i el punt de reunió, Can Robert, el bar que els dijous, el dia de l’arròs, “és ple a vessar”. Encara que hi surti el sol, Puigsech no deixarà mai de ser un altre poble gris.

Escrit amb estil essencial i trepidant, amb causticitat, Afores no acaba de convèncer, potser perquè Puigsech sembla postís: per oferir més sensació de vida autònoma, hauria calgut que la crònica del poble fos més complexa, que la relació entre els habitants s’explicités més; o potser perquè hi ha parts —com “La fosca”, protagonitzada per una noia embogida d’insomni— que no deixen de ser una anècdota bastant superficial; o potser perquè les derives de Mas cap a la fantasia o la màgia ancestral no acaben de concordar amb l’extrema materialitat del lloc; o potser, en fi, perquè, si bé s’escau a l’esperit del llibre que el conductor del metro que atropella el suïcida assisteixi d’incògnit al funeral, és massa exagerat que sigui un escriptor que, com que no li surt la novel·la, es conformi a transformar el material en llibre de contes.