Sota la mirada del món

El món ens mirava i no li ha agradat el que ha vist. El balanç no pot ser pitjor per a la imatge del Govern i com a corol·lari d'Espanya. Rajoy ha evitat el referèndum d'autodeterminació, però el preu que ha pagat ha estat el d'una severa erosió del prestigi democràtic espanyol. Els socis europeus esperaven que fes el que havia de fer, especialment per evitar que la crisi catalana esdevingués crisi europea. Però que ho fes bé. Tenia moltes coses a favor: el principi de legalitat, també una solidaritat europea de principi i obligada entre socis, fins i tot l'interès comú de reforçar el camí d'unió i d’integració.

El Govern independentista va fer la seva pròpia contribució a desprestigiar —davant dels socis internacionals. Primer, amb la seva irresponsable gestió dels atemptats del 17 d'agost, convertits en ocasió per erosionar el Govern a Madrid, i després, amb la fraudulenta aprovació parlamentària de les dues lleis il·liberals de desconnexió, la del referèndum i la de la transició i fundació de la república.

Amb aquestes cartes a la mà, a Rajoy només li faltava paralitzar el referèndum de manera que fos acceptable i comprensible per al conjunt d'Espanya i especialment per als preocupats socis europeus. El combat que havia de lliurar, s'ha vist ara, era amb ell mateix. Primer contra el seu laconisme. Un dirigent polític és, abans que res, algú que sap comunicar-se amb els ciutadans, explicar-los el que està fent i fer comprensibles les seves decisions més difícils. No és el cas de Rajoy, que fins i tot quan ha de donar compte de jornades tan difícils com la d'ahir s'até a un guió previsible i estèril, sense cap capacitat de connectar.

El segon combat amb si mateix afecta el camp polític, on Rajoy es mou com un president absent, com si atengués aquell vell consell del dictador: "Feu com jo, no es fiquin en política". Rajoy la subcontracta als advocats de l'Estat, als jutges, als fiscals, als policies fins i tot, al final als ciutadans, confluint així per passiva en la intel·ligent tècnica de l'outsourcing (externalització) d'un procés que és digital i que ha confiat als ciutadans la realització pràctica del referèndum. El resultat és la catàstrofe de l'1-O, en què han patit físicament els ciutadans en mans dels policies, mentre els responsables dels delictes i els desperfectes, d'un i altre costat, se segueixen enfrontant verbalment a través dels seus respectius mitjans de comunicació.

Això tampoc pot agradar fora d'Espanya. No agradava Puigdemont i ara no agrada Rajoy. I no agrada aquesta realitat de dos governs enfrontats en una situació de doble poder, que evoca moments prerevolucionaris i desperta el record dels pitjors anys de la nostra història, quan Espanya es va fer trist i mundialment cèlebre entre 1936 i 1939.