Un partit carregat de simbolismes

Hi ha turistes, com cada dia, que passegen, que visiten la botiga, el museu, que es prenen una cervesa. Hi ha un parell de mossos. Conversen amb dos membres de l'empresa de seguretat privada del FC Barcelona. “No, no estem aquí pel dia que és. Hi som sempre. Aquest és un punt turístic”, diuen. Tot sembla tranquil. “Sí, està tot molt tranquil”, certifica un d'ells. Per darrere del Palau s'entrena un equip de juvenils d'handbol del Barça. Una calma absoluta s'apodera dels voltants del Camp Nou la vigília de l'1-O. A la jornada històrica de demà, passi el que passi dins o fora dels col·legis electorals, s'hi sumarà una trobada de la Lliga que no té res més d'extraordinari que el dia en si.

A ningú li sorprendrà si, com passa des de l'atemptat a La Ramla, el dispositiu de seguretat als voltants és impactant. Fa setmanes que es registra cada motxilla i que es fan controls aleatoris als vehicles. Els Mossos se n'encarreguen i per a ells serà una jornada més de partit en un país en nivell 4 d'alerta terrorista. Com en els partits més recents, especialment contra el Juventus i l'Eibar, l'estadi s'omplirà previsiblement d'una bona quantitat de senyeres i estelades, la bandera sobiranista que ha guanyat terreny en els últims temps, especialment des que la UEFA va sancionar el club blaugrana per la seva exhibició en la final de la Champions del 2015 a Berlín. A més, els crits a favor de la independència es van tornar a sentir a l'estadi fa cinc anys i des de llavors es repeteixen sempre en el minut 17 (el 17 i 14 segons, en record de l'any 1714 i la Guerra de Successió), per la qual cosa ningú dubta que se sentiran, i potser encara amb més força.

Malgrat el posicionament del club, que es va adherir al Pacte Nacional pel Referèndum (i no obstant això va evitar fomentar la polèmica fent una petició especial a la Lliga per poder jugar avui amb la samarreta de la senyera, de manera que vestirà de blaugrana), no responen els aficionats a cap més consigna que al seu propi desig de manifestar-se i no replica habitualment la resta d'espectadors –potser aquest diumenge hi haurà molts més locals, en tractar-se del dia que és, que no cedeixin el seient lliure-, doncs no tota la graderia té la mateixa implicació política que personatges significats com Piqué, que va animar a votar. Aquest càntic que va passar del carrer a l'estadi amb facilitat en les últimes trobades i que segons derivi la jornada es pot transformar en qualsevol altre reclam. Al cap i a la fi, els 90.000 seguidors que podrien congregar-se aquest diumenge al Camp Nou no seran més que un reflex de la societat catalana. “Crec que demà, al camp, la gent intentarà venir a gaudir del seu equip. No espero res que no hàgim vist en ocasions anteriors”, va apuntar amb total normalitat l'entrenador de l'equip, Ernesto Valverde. “Serà un partit com qualsevol altre en un dia especial”, concedeix el club.

El rival és el d'algunes de les ocasions més representatives per a la història d'una Catalunya que avui viu un altre dia històric: Las Palmas. L'equip que va jugar contra el Barça en el primer partit que es va narrar en català després de la dictadura. Sonava la veu de Joaquim Maria Puyal, com ara. Era el 6 de setembre del 1976. Las Palmas va ser l'equip, també, que va assistir a la primera visita al Camp Nou del president Josep Tarradellas el 30 d'octubre del 1977, pocs dies després d'haver tornat de l'exili. Tenia 78 anys.

Aquesta tarda, a les 16.15, Las Palmas tornarà a assistir a un partit molt polític. Una trobada que arrencarà amb un minut de silenci carregat de simbolismes. El Camp Nou retrà homenatge a Jacint Borràs, impulsor de la pedrera blaugrana, defensor del Barça Atlètic, cap comercial de la tèxtil Bertrand i Serra i també fundador de Convergència, refundador amb el PDCat i pare de Meritxell Borràs, consellera de Governació. Va morir fa dues setmanes. No es va poder guardar el minut de silenci en el partit de Champions davant la Juve (no està permès), i no es va fer contra l'Eibar. Es farà ara, quan cobra més sentit que mai el seu passat sobiranista. Al desembre del 1975, poc després de la mort de Franco i en un Barça-Madrid, van ser ell i la seva família els responsables que onegessin a l'estadi per primera vegada les banderes catalanes. Van confeccionar un miler de senyeres i les van guardar fins al dia del partit. Encara no estaven permeses.