Música entre multituds

És com un festival, però millor. És com una sala de concerts, però enorme. Les festes de la Mercè tenen per als ciutadans aquest encant de sentir que Barcelona es converteix en un aparador musical que desplega la seva oferta en l'entramat de carrerons de la ciutat, un entramat que et permet mirar-la de prop mentre es passeja d'un escenari a un altre o fins i tot quan prenent el transport públic arriba a Nou Barris o a la Ciutadella. Els més joves tenen la bullícia de la platja del Bogatell o del Fòrum, i els altres poden perdre's en aquesta trama de racons que permet topar amb la vida urbana mentre es canvia d'escenari i d'ambient, donat que res té a veure el Raval amb la plaça Joan Coromines, el Moll de la Fusta o la Catedral. Diverses ciutats en una mateixa. I en aquest reticle de música, aquest diumenge va lliurar el triomf a Rosalía amb Refree i, més tard, a Kiasmos, encarregats de tancar les actuacions d'artistes de Reykjavík, ciutat convidada de les festes.

El de Rosalía i Refree va ser sorprenent, doncs pràcticament només amb guitarra i veu van fer callar a la multitud que omplia per complet la plaça de la Catedral en el que ha suposat el definitiu enlairament de la parella. Flamenc heterodox, d'aquest que marca personalitat barcelonina, per a una veu nova, jove, amb brio i sentiment i per a una guitarra que no ve del flamenc i que per això juga amb la llibertat de no tenir catecismes. Va impressionar assistir al silenci imposat per la crua queixa de la música a una massa atapeïda que callava en sonar Catalina, plantant a la plaça un silenci colpidor. D'igual manera, ja a plaça dels Àngels, l'electrònica polida de Kiasmos va donar per fi a la multitud l'anhelat bombo a negres que impulsa el ritme ballable. En aquest cas acompanyat per unes línies melòdiques i motius sonors que endolcien el sec cop de l'accent rítmic. Tot era un mar de caps i cossos tan atapeïts que, igual que a la Catedral, ni els llauners podien penetrar en la massa. Per uns minuts la seva cantinel·la, una mena de soroll de pluja sobre una teulada d'uralita, es va silenciar.

La jornada havia començat abans amb un altre enlairament, el de Bejo al Raval, escenari que, situat a prop del carrer Santa Pau, brinda al públic la cobertura vegetal de l'arbrat. Tota la xicalla va ser-hi per seguir les divertides rimes del canari, encara més personals donada la pronunciació sonoritzada i adherent de la “ch”, que junt amb aquest pont bromista que traça amb el seu deix entre Llatinoamèrica i les Canàries, l'estan aixecant com un dels nous talents de les rimes. La gentada va obligar a tancar un dels sentits del trànsit a la rambla, més Babel que mai. Després de Bejo va arribar el rhythm and blues de l'anglesa Ray BLK, amb la xicalla ja a la recerca d'altres escenaris i els turistes guanyant pes en un concert que va anar, sobretot, de pop negre. Versió funky de Killing Me Softly on es va notar la presència estrangera. Allà mateix, una mica més tard, la reivindicativa rapera Nadia Tehran, sueca d'origen iranià, va dedicar un tema a la policia qüestionant la seva presència, sense saber que en aquests dies a Barcelona no tots els polis són iguals. Però no era qüestió d'explicar-li les paradoxes de la ciutat que ballava als seus peus, i menys encara que “els dolents” venen amb Piolin.

Més tard va arribar el moment del dancehall, i Miss Xarxa va demostrar que no només se sacsegen les natges a Jamaica ballant aquest estil musical que està en plena expansió. Va començar en xandall, però al poc ja estava en cenyidíssims pantalons curts per cantar i ballar aquest ritme jamaicà, dur, de greus saturats, ressons de dub i línies melòdiques interrompudes per transicions de ritme, com cal: amb les cames obertes i baixant entre sacsejades de maluc el centre de gravetat del cos. Entre la multitud, diversos musulmans veïns del barri els ulls dels quals ni pestanyejaven, gairebé sortits de les conques, no donaven crèdit. Al seu costat un jovenot bramava com la sirena d'un mercant mentre tendrament subjectava entre els seus braços un bulldog francès de mirada espantada. Instantànies d'una festa que ja iniciava el comiat. L'any que ve la ciutat serà de nou l'escenari més gran, un festival en si mateixa.