I parlàvem català

Una derivada sorprenent de tota la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha estat veure com, de manera insospitada, la llengua catalana i el seu ús passaven a un pla destacat de l’opinió pública, en convertir-se en l’idioma predominant —però no únic— en l’explicació dels atemptats i l’operatiu policial, i en redundar, aquest fet, en els recels que alguns sectors hispànics mostren de manera endèmica envers la llengua catalana. El paroxisme d’aquest estat de coses va ser la resposta del major Josep Lluís Trapero al periodista que es va alçar en sentir una resposta en català, el “bueno, pues molt bé, pues adiós” que es va convertir en tendència a Twitter i que ja decora samarretes. S’hauria pogut treure la pistola i, en català del bo, dir-li “entorna-te’n al teu puesto”, però en aquests casos és molt millor la indiferència.

Espanya tolera amb un cert desgrat la seva diversitat lingüística, és un sí-però-no que admet la diferència mentre aquesta es mantingui en el propi clos territorial, mentre quedi a casa per entendre’ns. Sempre ha estat així, de fet el franquisme no va perseguir la llengua a dins les cases i només hi va penetrar amb la televisió, i al capdavall no deixa de ser el mateix: mentre el català i la resta de llengües peninsulars siguin de consum intern seran ben vistes com a mostres de riquesa cultural, d’unitat en la diversitat que en diuen, i sempre que es pugui se n’aplaudirà la deriva cap a la folklorització. Però tan bon punt la llengua superi el clos es posarà el crit al cel argüint la manca d’una universalitat que tots sabem que tenen altres llengües. Com ara el castellà, per exemple.

A causa dels atemptats, així, la llengua catalana va passar a ser vehicle de comunicació d’uns fets que transcendien l’àmbit domèstic i que obrien els informatius d’arreu del món. En català es feien les primeres intervencions dels màxims responsables polítics i policials, i en català es responien totes les preguntes formulades també en català, al costat de les respostes en castellà i de les traduccions necessàries, tal com a Twitter els missatges es difonien en quatre llengües. Els informatius espanyols, d’aquesta manera, es veien empesos a emetre en directe declaracions en llengua catalana, amb doblatges i interpretacions d’urgència a l’espera que es reproduís la mateix declaració però en castellà. I d’aquesta segregació del castellà a un segon lloc plorava la criatura.

Hi ha dos fets, però, que destaquen per damunt de la facècia del major Trapero i que converteixen la gestió lingüística dels atemptats en alguna cosa excepcional. La primera, i potser la més important, és que no hi havia un pla preconcebut al darrere, ningú no s’havia empescat una acció de política lingüística per quan fóssim notícia d’abast mundial. Senzillament es va fer així perquè a ningú se li va acudir que hi havia alternativa, de manera que els successos més extraordinaris van ser tractats pel que fa a la llengua amb una normalitat exemplar. I la segona va ser la resposta llançada per la gent corrent a les imprecacions pel fet que no s’emprés primer el castellà. Altre cop la normalitat. Corria un tuit —en castellà— que deia que preferia que li diguessin la veritat en català que no que li mentissin en castellà, en al·lusió als atemptats de l’11-M de Madrid, i eren molts els comentaris burletes que apuntaven que a Espanya molts havien descobert que a Catalunya es parlava català. Ben mirat, poques respostes d’aquí abraçaven el fonamentalisme idiomàtic o es decantaven cap a les essències, més aviat es tirava d’una catalana ironia per posar l’accent en un fet bastant plausible: sí, a Catalunya es parla català.

Davant d’aquest absurd, l’autèntic xoc de trens es produïa entre les neurones d’alguns, incapaços de comprendre com algú de cognom tan xarnego com Trapero defensés amb barbarismes però sense estridències una cosa tan normal com és parlar una llengua allà on es parla.