La intimitat pública de Dalí

La tardor del 1993 van arribar des de Portlligat al Centre d’Estudis Dalinians de Torre Galatea a Figueres, el lloc on Salvador Dalí va morir el 1989, un bon nombre de caixes amb més de 13.000 fotografies. Les imatges eren el reflex de la intensa vida del pintor i la seva musa Gala des que es van conèixer el 1929, i que ella va col·leccionar fins al final dels seus dies, tot i que la parella no va deixar de viatjar ni de traslladar-se. Les fotografies porten la firma de fotògrafs internacionals com Man Ray, Cecil Beaton i Philippe Halsman, però també de fotògrafs nacionals i amics del pintor, com Melitón Casals, Meli, Joan Vehí, Francesc Català Roca o Ricardo Sans, entre molts altres, que van aprofitar la proximitat amb la parella per fer infinitat de fotografies.

Les imatges eren, en realitat, les fotos restants de les triades per Gala per muntar un enorme collage a les portes dels armaris del seu vestidor de Portlligat, en el qual apareixen molts personatges d’arreu del món i els moments importants de Dalí, però també persones anònimes que van viure i van compartir experiències i el dia a dia amb ells a Portlligat.

Totes aquestes fotografies parlen de l’existència de dos Dalís (com deia Gala al pintor en privat) contraposats i complementaris: el públic, envoltat de masses, histriònic, tens, amb ganes de cridar l’atenció i que la càmera capti el millor de l’artista, però poc del Dalí humà; i el privat, relaxat, somrient, envoltat dels que l'importen, sobretot amb Gala i amics com els pescadors de Portlligat i veïns de Cadaqués. Aquests dos Dalís són fàcilment perceptibles en les dues exposicions que coincideixen en el temps, una a Barcelona i una altra al castell de Púbol, a la Pera (Baix Empordà).

Dalí. Breaking News (Palau Robert, fins al 15 d’octubre) mostra el personatge mediàtic a partir de mig centenar d’enormes fotografies del fons de l’agència EFE en què el pintor apareix en actes, buscant impactar, no només per la seva forma de vestir, amb un impecable vestit creuat i bastó, de vegades amb barretina i espardenyes o cobert amb abric de pells. També per fer-se acompanyar d’un ocellot anomenat Babou, que en realitat era del seu secretari el capità Moore, o d’altra fauna, com ara espectaculars transvestits, actors i models. En moltes d’elles gesticula de forma compulsiva i teatral mentre llança frases grandiloqüents i obre els ulls de forma exagerada després de detectar la presència d’un fotògraf.

“El que més em va sorprendre és veure que Dalí sortia publicat a Cultura, però també a Societat i Política”, explica David Álvarez, delegat d’EFE a Girona i comissari de la mostra, que ha bussejat entre les 5.000 fotografies que l’agència té del pintor. Per això ha organitzat l’exposició en sis àmbits, com si fossin seccions d’un diari, en què queda clara la polièdrica capacitat de Dalí de moure’s com peix a l’aigua entre científics, als quals mostra la capacitat de les garotes, la forma més perfecta de la natura, de pintar, o com funciona un dels seus rellotges tous. També entre polítics i governants com Manuel Fraga Iribarne, Joan Carles I o Jordi Pujol, actors com Fernando Rei o Imperio Argentina, o el mag del cinema d’animació Walt Disney, amb el qual va treballar als Estats Units a Destino, i que va viatjar a Portlligat, amb la seva dona, per parlar de projectes que no van arribar a materialitzar-se. Les imatges també parlen de la supervivència de l’artista en aspectes com la moda, amb models desfilant amb vestits inspirats en els seus quadres, o l’esport, amb la imatge del vestit de bany amb la cara del pintor que va lluir l’equip olímpic de sincronitzada a Atenes 2000.

“Dalí va ser el rei del màrqueting i va crear, abans que ningú, una marca de la qual va tenir cura perquè sabia que, a més de pintar, havia de vendre el que pintava. Per això controlava els fotògrafs com volia, com quan va pujar al llom d’un cavall dissecat en una habitació del Ritz: sabia que era una foto de portada”, explica Álvarez, que defensa que és difícil trobar un pintor que avui se li pugui comparar. “Només futbolistes o cantants de rock. En una imatge de Granollers la gent intenta tocar-lo, com els fans”, assegura, convençut que va ser “un visionari, un avançat i un influencer abans de YouTube”.

Al costat oposat hi ha l’exposició del castell de Púbol, que Dalí va regalar a la seva musa el 1969 i on Gala es refugiava amb els amics. Salvador Dalí, Gala, Ricardo Sans, 1949-1956 (fins al 7 de gener) està formada per un centenar d’imatges, la majoria inèdites, en què no hi ha gestos grandiloqüents ni posats per a la càmera. El fotògraf Sans, amic del pintor des del 1949, es va dedicar a captar el dia a dia de la parella. Els dos apareixen relaxats davant la càmera, en el seu àmbit de confort. Dalí pintant El Crist de Sant Joan de la Creu, Assumpta Corpuscularia Lapislazulina o Figura rinoceròntica de Ilisos de Fídies, algunes de les pintures de grans dimensions que alternava amb d’altres més petites que després vendria a Nova York l’hivern següent. Però també esmorzant al costat del mar o menjant suculents garotes, llegint, escrivint, navegant amb Gala i l’inseparable Arturo Caminada pel cap de Creus, posant amb algun dels pescadors, als quals tan admirava, o acariciant un vell ase. De Sans són potser les millors fotografies d’una madura Gala que conserva la seva ufanosa bellesa pels raigs de sol i que posa sense llaços, perruques, joies, maquillatges ni artificis.

Reivindicar la persona

L’exposició ha estat comissariada per Rosa Maria Maurell i Cuca R. Costa, del Centre d’Estudis Dalinians, amb la direcció científica de Montse Aguer, directora dels Museus Dalí. “La dualitat de Dalí és una de les característiques més importants”, destaca Aguer. “Li agradava cuidar molt la posada en escena, li donava molt valor a les fotos, i per això, quan apareixia un fotògraf, deia ‘vaig a fer de Dalí’”. L’experta defensa: “El Dalí personatge és una obra més seva i la que predomina a la retina de tothom. Ens havíem concentrat en el personatge, però és hora de reivindicar la persona; els dos formen part de Dalí”.

La demanda de paternitat presentada per Pilar Abel, una dona de Figueres de 61 anys, després d’assegurar que és filla del pintor, ha portat la intimitat de l’artista a tots els mitjans, qüestionant el que es tenia per cert sobre la seva particular sexualitat: onanista i poc àvid a la consumació del sexe. La justícia va acceptar la demanda i el 23 de juliol va obligar a exhumar el cadàver del pintor per extreure’n restes i obtenir-ne l’ADN per comparar-lo amb el de la seva possible filla. El 18 de setembre està prevista la vista oral del judici en el qual se sabrà el resultat. Si Abel és la seva filla, tindrà dret a una part de l’herència que Dalí va deixar en morir i caldrà reescriure molts llibres d’art. “La seva exhumació té molt a veure amb el que Dalí va conrear en vida. Amb un altre artista hauria estat diferent”, argumenta Álvarez. Per contra, Aguer considera que el que ha passat “no té res a veure amb Dalí, sinó amb el fet que qualsevol cosa avui es publicita fins a l’infinit”. Per això, “cal reivindicar un cert dret a la intimitat que s’està perdent, la de Dalí i la de tothom. El tema s’ha tractat com una notícia rosa, i això, a nivell personal, em fa mal”, conclou Aguer.