Una educadora social de Ripoll: “Eren com tots, com els meus fills”

Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.

Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.

Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris...

On es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap a l'altre costat, el no saber posar-se a la pell de l'altre.

I això es repeteix segle rere segle, any rere any. Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra...

És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I, a més, ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.

Les coses que passen a la tele o a l'altra punta del món són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabaven guanyant la ira, la ràbia i fins i tot acabem aclamant "l'ull per ull, dent per dent" per castigar aquests actes.

Ara tinc una sensació que s'escapa...

Em fa mal veure el mosaic d'en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que hi podria haver coneguts i familiars a les Rambles, on he deixat més d'un parell de soles caminant-hi.

Em fa mal que hagin estat ells...

No puc contenir les llàgrimes. És més: no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.

Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap als fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.

Però m'heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s'empassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.

M'heu de permetre ensenyar-vos i dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus prejoves del Lokal. Se'm fa tan dur.

He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41 anys, en el món social, a peu de carrer, a les trinxeres, com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens de gairebé totes les edats, els uns tenien cura dels altres.

El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant, tranquil, que a l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.

Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al Lokal quan hi era ella.

Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping-pong. Jo també vaig aprendre'n alguns en la seva llengua.

I, és clar, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.

Tots anàvem creixent i passant etapes, i com vam patir amb l'adolescència, mare meva! Entre grans, punts negres, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades al despatx. "Raquel, necessito parlar amb tu...", i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.

Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una ONG. Com s'ha pogut esfumar, això? Què us ha passat? En quin moment...? Què estem fent perquè passin aquestes coses? Éreu tan joves, tan plens de vida, teníeu tot una vida per davant... i mil somnis per complir.

Ja no us podré tornar a dir "que guapos que esteu", o "ja tens nòvia?", o "mare meva, com has crescut". No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.

Això no ha de quedar com una història més, hem d'aprendre a fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no-violència, transmetent el no-odi, la igualtat. Educant a les escoles, als espais oberts, a les famílies, els nostres fills...

Se'm queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.

Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes... I ara, Houssa... (és un malson, la llista cada cop és més llarga).

Com pot ser, Younes? Em tremolen els dits, no he vist mai ningú tan responsable com tu...

Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits... La guerra, la ira, l'odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió...

Només puc dir que tinc el cor trencat...

Reflexió d'una educadora social de Ripoll.