Emoció i convivència

Un aplaudiment més llarg del que pertocava. Una plaça més plena del que hauria pogut ser. Una Rambla un altre cop pletòrica de gent, tot i que de gent trista. Això era divendres al dematí Barcelona; un poderós testimoni de comunitat, de compatir algunes coses bàsiques. Les que van poblar els discursos institucionals, correctes, inclusius, sembrant concòrdia allà on l’horror pretén fer créixer l’odi. Donant la mà, donant les gràcies. Emocionats, els nostres representants, de veure que la ciutat i el país no fallen, que cada persona implicada ha estat al seu lloc, en fi, que les coses segueixen igual per més que la ciutat estigui ferida pel llamp cec del terror. M’agrada especialment la imatge del consistori en ple, tots els regidors amb l’alcaldessa Ada Colau obrint pas, caminant per la Rambla cap a la plaça Catalunya. Caminant, que és fer camí en caminar. Aturant-se en el punt exacte del ritual de les espelmes i els ninos i les flors, allà on el ciutadà vol deixar el seu missatge de solidaritat.

Ja sé que tot és molt simbòlic, que la realitat és una altra cosa. No estic dient que tota l’emoció sigui mentida, que no ho és en absolut, sinó que aquests valors que defensem amb força quan són atacats passen tranquils per les nostres vides, per les nostres ciutats, quan els dies són uns altres. Sabíem que podia passar i sabíem que pronunciaríem aquestes mateixes paraules que es van dir. Ara bé, no es pot deixar la resposta només a l’emoció. Cal construir. El gihadisme no respon a paràmetres racionals, ni està arrelat en la comunitat musulmana de Barcelona. És un element exogen i estrany, que creix com creix el mal, subreptíciament. Que ens arriba rebotit des d’altres experiències i violències. I no és Barcelona un cas a part del que puguin ser barris similars en altres ciutats europees.

No es tracta de religió, ni es tracta tan sols d’integració. És cert que Barcelona no té una gran mesquita al Raval, que s’arregla amb oratoris, però el problema del terrorisme no és en la religió, tot i que aquest debat el tenim pendent. He dit integració: és obvi que el Raval és, en si mateix, un gueto. Un gueto amable. S’hi concentren, doncs, determinats problemes que estan ben detectats: des de les escoles amb altíssima immigració i baixos rendiments (no sempre les dues coses alhora) a una població que surt poc del barri, que usa poc la ciutat, que no la sent seva més que en aquest tros que parla el seu llenguatge i viu la seva estètica. Però en casos de migració massiva, cada comunitat –més ben dit, cada individu, tot i que és difícil separar individu i comunitat– ha de triar el grau d’integració que li és útil i estimulant. No fa falta que hi hagi un sol barem. És una decisió personal de qui arriba, i no té per què presentar problemes.

El problema està en la franja jove sense expectatives, que segurament se sent una mica marginada i una mica fora de lloc, que conrea un ressentiment sord, a la que li arriba –per les vies que siguin—un missatge que li promet un camí de venjança i poder. Una identitat. Just quan la vida fa que la violència sigui atractiva (la violència fascina els joves, encara que sigui de forma teòrica). El còctel, ben treballat per aquells que mouen els fils des de la xarxa global, a vegades esclata. Només a vegades. La pregunta és què fa la mateixa comunitat musulmana per detectar aquests casos, rars i minoritaris, o els missatges inflamats d’alguns imams díscols. Perquè si la comunitat no s’obre a detectar i denunciar i desactivar, poc hi podem fer des de fora. I no dubto que les condemnes a l’atemptat, que han aparegut puntuals, han estat sinceres.

L’Ajuntament manté, des de fa anys, canals d’interlocució amb els representants de la comunitat musulmana, una comunitat que no té una única veu. Però tinc la impressió que aquest diàleg és retòric. Que és de protocol. És una mica la forma de participació que s’estila, fins i tot avui, quan l’Ajuntament hauria de potenciar la consolidació d’allò que Joan Maragall en deia “el factor ciutat”, i ho deia fa poc més de cent anys, quan esclataven bombes cada setmana. Factor ciutat és la comunitat, la pertinença. Compartir amb estranys allò que ens uneix i ens agermana. És així com viu la comunitat musulmana de Barcelona? Ho dubto, per més pacífica i indiferent que sigui la nostra convivència.

Patricia Gabancho és escriptora