Mor la periodista Malén Aznárez

Estic escrivint aquesta necrològica perquè la Malén m'ho va demanar, o més aviat m'ho va manar –com a bona periodista de direcció que era–, abans d'entrar al quiròfan per intentar lliurar-se del tumor cerebral que li acabaven de descobrir. Sempre va ser una força de la natura, una dona lliure i audaç amb un domini admirable de la seva realitat, i aquesta força es va mostrar en tota la seva esplendor els dies anteriors a la perillosa operació, quan va deixar arreglades la seva vida i la seva mort fins al més mínim detall, sense perdre en cap moment el sentit de l'humor i el somriure. El melodrama no anava gens amb ella.

La vaig conèixer el 1971, quan totes dues començàvem la nostra carrera periodística. Ja llavors em van enlluernar la seva lucidesa, la seva múrria sensatesa, la seva passió pel periodisme, la seva força vital increïble. Se la veia imparable i, en efecte, va desenvolupar una carrera brillant. Aquesta santanderina nascuda el 1943 va ser la primera dona que va dirigir una cadena de diaris a Espanya, els 26 que formaven part de Mitjans de Comunicació de l'Estat (entre el 1982 i el 1984). Després de ser adjunta a la direcció de Ràdio Nacional d'Espanya, va dirigir els serveis informatius d'aquesta ràdio pública (també aquí va ser la primera dona que va exercir aquest càrrec). El 1988 es va integrar a la redacció d'EL PAÍS, on va ser redactora en cap de Societat, Defensora del Lector i reportera i entrevistadora a El País Setmanal, així com professora del màster d'EL PAÍS. Actualment era presidenta de Reporters Sense Fronteres, càrrec per al qual va ser escollida el 2011 i en què va treballar, em consta, fins a l'extenuació. Va morir, doncs, com sempre havia viscut: sent solidària, compromesa i lluitant per un món millor. Era tota una guerrera.

Malén Aznárez, que em portava alguns anys, em va ensenyar moltes coses. Vaig aprendre a separar el gra de la palla, a valorar els ingredients importants de debò de la vida: l'amistat, l'amor per la feina ben feta, l'art, els petits plaers, la cultura. Em va ensenyar la pineda de Valsaín, prop de Madrid, i la bellesa de la música de Dvorák. Quan jo era encara molt jove, em va explicar que la por del futur ens impedia gaudir del present, i que calia viure l'avui amb plenitud i joia. A més, va ser el meu model d'alta executiva. Cada vegada que algú deixava anar la tòpica cantarella de “les dones no sabeu manar”, jo la posava d'exemple: com que no, aquí tenim Malén Aznárez, que mana molt i, a més, molt bé, amb equitat i respecte; amb responsabilitat, imaginació i una serena eficàcia.

Però el millor de la Malén era que, amb una carrera tan important com la seva, del que se sentia orgullosa de debò era dels viatges que havia fet com a reportera d'EL PAÍS. Van ser viatges dificilíssims, exòtics, molt perillosos, com el primer dels dos que va fer a l'Antàrtida, quan va estar a punt de naufragar en una barqueta agitada per mars infernals; o com l'expedició a Níger i el Txad, el més dur dels seus periples africans. Era intrèpida, estoica, resistent; era aquest tipus de persona que s'ho passa bé vivint unes aventures que als altres ens posen els pèls de punta, i que després és capaç de narrar-les de tal manera que et mors de riure quan les escoltes. Per desgràcia no va arribar mai a redactar el llibre que pensava fer sobre els seus viatges. Una pena, perquè, a més, escrivia esplèndidament bé.

Li encantava viure i va saber morir, i totes dues coses són un gran do. Amb una coincidència colpidora, ens ha deixat just l'any que va morir el seu marit, Manuel Antolín, un altre valent. Jo li agraeixo al destí haver pogut gaudir de Malén Aznárez durant diverses dècades. “I tu, Rosa, escriuràs la meva necrològica”, em va ordenar. I aquí em teniu.

Malén Aznárez va morir diumenge a Madrid. La capella ardent s'instal·larà al tanatori de la Paz, a Tres Cantos, dilluns a les cinc de la tarda. La cerimònia de comiat tindrà lloc al mateix tanatori dimarts a les 12.00