“Provar una cosa nova t’obre a la bogeria”

Ha fet cinema, teatre, ha ballat, ha recitat… ara (“poc”, matisa, amb humilitat) canta. Juliette Binoche (París, 1964) recupera la veu de la cantautora francesa Barbara (1930-1997) a Vaille que vivre, un homenatge ideat pel pianista Alexandre Tharaud, un enamorat de l'artista, que de seguida va trobar la complicitat de Binoche. “Ell buscava una intèrpret que construís el personatge”, explica la protagonista d'Azul, “i de seguida vam començar a llegir cançons, entrevistes, textos de Barbara per reconstruir, amb tot el respecte i amb un cert pudor, aquesta artista que va convertir el desig en un art”.

El personatge, que Binoche ja havia escoltat quan era adolescent en cintes de cassets, la va conquistar des del primer moment. “La Barbara és per als francesos una artista inevitable”, sentencia. “La seva manera de cantar, tan ràpida, amb aquests tons ara tan aguts i ara tan greus, i tan lleugera, alhora, ens dona una successió d'imatges dura, per tot allò que explica, i suau, per com ho canta”. I comparteix el que va dir en el seu moment l'actor Gerard Depardieu (amb qui Binoche va salvar fa anys certes i notables diferències): “La Barbara ens consola perquè sap narrar tant a través de la melodia com a través de les paraules”.

Els difícils inicis de la cantautora francesa són els que van captivar Binoche, que sabia de l'existència de l'artista per raons familiars. “La Barbara es va passar anys cantant George Brassens, Jacques Brel i tants altres en un cafè gairebé desconegut de París. Allà el meu pare la va anar a veure més de 20 vegades… Però aquests anys de penúries, en què ella escriu que va estar a punt de caure en la prostitució, són els que la van fer més humana i la van portar a cantar temes que altres, directament, esquivaven”. Va ser Jacques Brel el que la va animar a compondre les seves pròpies cançons.

Malgrat haver caigut una mica en l'oblit des de la seva mort, el 1997, és important que els joves segueixin escoltant Barbara: “No crec que ella canti idees ni que llanci missatges en els seus textos, ella cantava el que vivia en brut, sense por de les emocions, sempre pensant en els altres, parlant de drogues, de presons, de tot el que calgués. Tot això li dona una preciosa imperfecció femenina”.

En el recital, que va estrenar al Festival d'Avinyó el 23 de juliol, Binoche recita textos, a la melodia del piano de Tharaud, i també canta, sense gosar imitar l'artista, fugint sempre de l'egocentrisme: “He necessitat un professor de cant”, admet. “Fins ara, quan cantava al cotxe, per exemple, els meus fills em suplicaven que callés”. Les classes van anar prou bé: “El professor diu que em veu fent teatre musical a Broadway…”.

Coixet, Pattinson i Delon

La veritat és que aquesta artista tot terreny sempre es declara temptada de cometre bogeries per tirar endavant. “Provar una cosa nova sempre t'obre a la bogeria”, diu. “Cal tenir aquest punt de bogeria que et treu de la rutina i et posa davant del precipici, on ja deixes de tenir por i surts de la rutina”. Com Barbara, és clar.

Aquest punt d'excitació, no obstant això, no l'allunya del cinema. També allà, de fet, experimenta aquesta passió: “M'encanta la feina que faig, és una manera de viure, de ser i de servir”. És un concepte que ha vist en la directora catalana Isabel Coixet. A les seves ordres va protagonitzar, el 2015, Ningú no vol la nit: “La Isabel busca entendre qui és, i ho admiro, perquè en aquest món no és fàcil no amagar res sota la catifa o darrere una màscara”. De manera que de musicals (almenys de moment), res de res. La gran pantalla acapara pràcticament tots els propers projectes de Juliette Binoche. Així, entre altres compromisos cinematogràfics, experimentarà amb el cinema de ciència-ficció, acompanyada de Robert Pattinson, anirà al Japó i fins i tot rodarà amb Alain Delon (“No és el meu amant!”, proclama, en to de broma), en la que, diu, serà l'última pel·lícula de l'immortal actor francès.