“El temps no m’ha endurit, al contrari, tinc la pell més fina”

Paco Lobatón té una mà en cabestrell i una ferida al nas. Unes nits abans d'aquesta entrevista va ensopegar amb un forat a la vorera i va caure estrepitosament a terra. Quan intentava incorporar-se –atordit, sagnant– un noi va passar pel seu costat. “Ni tan sols es va treure els auriculars, em va esquivar i no va mirar enrere… És una trista metàfora de com vivim”, diu el periodista amb aquest aire amable i malenconiós tan seu. Ferides a part, amb 65 anys està igual, perquè el que importa és la veu. Bé, i el bigoti, que continua aquí, una mica més curt, una mica més blanc.

FOTOGALERÍA

L'anècdota del tipus que passa de llarg contrasta amb la paraula que més repeteix l'entrevistat al llarg del dia: solidaritat. Aquesta que movia la col·laboració ciutadana del programa de TVE que el va fer famós entre el 1992 i el 1998. Tan famós que en una enquesta els espanyols el van triar com el president del Govern que els agradaria tenir. “Estàs fotut", li va dir una vegada un directiu televisiu, "t'has convertit en un fenomen adverbial!”: per exemple en “això no ho troba ni Lobatón”. “Fins i tot hi havia acudits”, recorda el periodista. "El meu preferit és un mu de niño shico", diu, traient el seu accent de Jerez: ¿Dónde vas Caperucita?, Quién sabe dónde... Lobatón, quién sabe dónde...

La solidaritat va ser també protagonista dels documentals i festivals (sobre saharauis, Chiapas, drogues, drets humans...) que es va dedicar a produir quan li van treure el prime time, i és el motor de QSD Global, la fundació que presideix, creada el 9 de març del 2015, Dia de les persones desaparegudes sense causa aparent. “Amb el programa va créixer en mi un compromís i quan va acabar vaig continuar vinculat amb les famílies i les associacions, fins que els casos es van convertir en causa”, diu Lobatón que avui acompanya a La Mañana  de la 1 Juan Antonio i Emilia, fill i germana de les desaparegudes Francisca Cadenas i Manuela Chavero. QSD va tenir una secció fixa en aquest programa que va acabar l'any passat, ara el criden de tant en tant.

Pels passadissos de l'estudi que va ser casa seva, Lobatón saluda redactors i maquilladores. No se separa dels familiars, que el tracten amb confiança i afecte. “Per desgràcia és la primera vegada que ens veiem en una situació així, estem molt perduts, en Paco ens guia”, diu Juan Antonio. Lobatón coneix els detalls del seu cas, ha intercedit amb la Guàrdia Civil, els ha posat en contacte amb advocats, els aconsella què dir i que s'ha de guardar a la tele... També sap que el noi vol estudiar, si va o no al psicòleg, com ho porta. “Són moments de molta vulnerabilitat per a les famílies, la incertesa és corrosiva i es troben abandonades”, diu el periodista. No esgota tant drama? “El temps no m'ha endurit davant la desgràcia aliena, al contrari, tinc la pell més fina”.

En el directe cola les xifres que repeteix desenes de vegades al dia: entre el 2010 i març del 2017 van desaparèixer a Espanya 121.118 persones, de les quals 4.164 encara segueixen en parador desconegut. “Una realitat social així necessita un espai fix, no n'hi ha prou amb aparicions esporàdiques en programes que són com rius, on lluites amb la teva barqueta contra altres mil continguts”, diu Lobatón mentre a La Mañana de la 1 passen d'una peça sobre Chabelita Pantoja a una altra per triar bé un jabugo. “Al matinal li omples un buit, però les famílies no obtenen resultats tangibles, a Quién sabe dónde vam solucionar el 70% dels 1.500 casos que vam emetre... La solidaritat necessita temps i continuïtat”.

Per això fa gairebé dues dècades que intenta que el programa torni a la graella. Encara no sap per què es va acabar. “Feia sis anys que el fèiem, vaig demanar un descans per no caure en la rutina... I mai em van trucar per tornar”. Aquesta mateixa tarda es reunirà amb directius a Prado del Rei per vendre un format 2.0 de QSD: “Llavors només teníem un número 900, ara les xarxes socials obren un món de possibilitats, però encara necessiten l'embranzida de la tele”. Ell preferiria no aparèixer gaire: “Jo no necessito un programa, però el tema s'ho mereix”.

Què va aportar a l'èxit fulminant del format? "Mesura i contenció", afirma. "Jo venia de la flor i nata del periodisme –de fer informació parlamentària, acompanyar els reis, presentar telenotícies–, quan em vaig enfrontar a aquestes famílies estripades, a una dimensió de patiment amb la qual mai havia treballat, així que ho vaig fer amb molta cura i respecte". “Hi havia molta pressió per anar més enllà", diu referint-se a la morbositat, a la tele escombraries, "per part de la cadena, per maximitzar la rendibilitat; però també per part de la mateixa audiència; no obstant això, sempre vaig tenir clar que el programa no necessitava més, sinó menys”.

Un dia es va trobar dues sorpreses desagradables en un directe: “Em van passar  un menor al telèfon i em van asseure el vident Octavio Acebes per parlar d'un cas... Aquí em vaig plantar”. Amb prou feines havia fet una temporada; però va dir que s'anava. Es va arribar a publicar que María Teresa Campos el substituiria. Al final Lobatón va aconseguir la producció de l'espai per controlar els seus continguts. Va arribar a tenir un equip de 68 persones i un edifici propi per a RedAcción7, la seva productora, batejada així per ser el setè dels 10 fills d'un funcionari del servei del blat.

Ell n'ha tingut tres, una noia adolescent i dos que tenen trenta anys (una metgessa i un arquitecte) que eren petits i vivien a València quan sortia per la tele. “També vaig amenaçar de deixar el programa si el passaven al cap de setmana; he estat un pare molt vocacional, havia de veure els meus fills”, explica Lobatón envoltat de premis TP i cartells dels seus programes a la petita oficina de la seva fundació. 

El seu bigoti característic se l'havia deixat anys abans a la presó, on va passar un mes i mig després de ser detingut per trostkista i apallissat pel mateix Billy el Nen. Va decidir llavors, 1973, exiliar-se a Ginebra i viure com a refugiat polític fins a la mort de Franco. Quan va tornar li va tocar fer la mili. “Xaval, amb el teu passat, si envies una carta a la xicota o a qui sigui, tira-la quan surtis de permís”, li va recomanar un comandament. “Veus”, diu Lobatón, “a tot arreu hi ha gent bona disposada a ajudar els altres”.

El recordem per… La seva temprança, la seva solidaritat amb les víctimes, la seva credibilitat davant temes sensibles sense fer-ne premsa groga i, sens dubte, el seu bigoti.

Moment de màxima popularitat… Entre el 1992 i el 1998 va presentar Quién sabe dónde a TVE1.

A què es dedica ara... Té una fundació de recerca de persones desaparegudes, una productora audiovisual i un projecte per reprendre el programa que el va convertir en icona televisiva.