Barcelona rescata Los Manolos, el Cobi i l’Epi 25 anys després dels Jocs

El rellotge marcava les 20.00 del 25 de juliol del 1992 a l'estadi Lluís Companys. Començaven els XXV Jocs Olímpics de la història moderna. La televisió va ser la finestra per la qual Barcelona es va mostrar a 3.500 milions d'espectadors de tot el món. 800 artistes van saltar a la gespa de l'estadi i es van entrellaçar dissenyant una salutació: “Hola!”. Ahir es va commemorar el 25è aniversari del dia que va canviar el destí de la capital catalana i la ciutat va homenatjar l'efemèride recorrent a tot allò que recordés aquells dies de glòria. Va ser el torn del Cobi, d'Epi, d'Antonio Rebollo i de Los Manolos.

La torxa olímpica va fer ahir dimarts el recorregut invers que havia realitzat fa 25 anys. A les 20.00, aquesta vegada l'escenari va ser el Palauet Albéniz, on les autoritats van retre homenatge als atletes olímpics i paralímpics participants en l'Olimpíada de Barcelona 92.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que va obrir amb el seu discurs la recepció que va oferir a l'Albéniz per agrair les autoritats, la societat civil i els esportistes que fa 25 anys van fer possibles els Jocs, va apel·lar a la “necessitat” de preservar “l'esperit olímpic de col·laboració” per afrontar els reptes de les ciutats globals. Una recepció en la qual les intervencions del president del COI, Thomas Bach; del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, o del rei Felip VI van ser també apel·lacions a “l'esperit del 92”. Els principals aplaudiments van ser per a l'alcalde de Barcelona el 1992, Pasqual Maragall, a qui van reconèixer el seu paper de “motor” en aquell estiu màgic. Un exemple, va dir Colau, de “lideratge excepcional, d'una persona que va veure més enllà, va perseverar i va saber envoltar-se d'un equip excepcional que va fer possible el que semblava impossible”.

Colau es va referir als Jocs com a “exemple de sumes que multipliquen”. Va assegurar que la ciutat estava en deute “amb els seus avis i àvies”, que no van poder celebrar l'Olimpíada popular el 1936, així com amb les associacions de veïns o les persones que es van instal·lar a la ciutat i “van contribuir a aixecar-la durant la llarga nit del franquisme”. L'alcaldessa va parlar d'un “èxit compartit, suma de mostres que, quan hi ha voluntat, diàleg, cooperació i lideratge ciutadà, els projectes surten i poden ser imparables”.

Puigdemont va insistir en la idea llançada al matí d'optar a celebrar uns Jocs d'hivern. El president del COI va instar Barcelona a “valorar els mèrits” de qui va liderar l'olimpisme, Juan Antonio Samaranch, però el llegat del qual ha estat qüestionat pel seu passat franquista.

El Rei va tancar l'acte, i va insistir que l'èxit dels Jocs va ser possible “gràcies a l'esforç conjunt i el treball compromès, generós i solidari per part de tothom”. Felip VI va evocar, emocionat, la seva experiència com a banderer de la delegació espanyola i la seva participació competint en la classe Solig de vela.

La flama

A la plaça de Catalunya, punt final del recorregut, es van concentrar centenars de persones disposades a rememorar la data. Entre aquestes hi havia una desena d'antics voluntaris als quals, malgrat els anys, encara els quedava la il·lusió de vestir els xandalls de tàctel que tan moderns eren el 1992. Unes peces que el pas del temps no ha deixat al millor lloc. Felipa Prado, de 71 anys, duia unes arracades del Cobi i peluixos de la mascota. La Neus, de 86, anava amb una jaqueta blava mentre explicava l'última de les seves intuïcions: el número 25792 —data de la inauguració— serà premiat en el proper sorteig de loteria.

Els assistents ja havien presenciat un concert sencer dels Mambo Jambo i corejat més d'una desena de vegades la frase mítica de Juan Antonio Samaranch el dia de la proclamació de la candidatura olímpica: “À la ville de… Barcelona”. El públic estava expectant, però seguia responent als grans èxits del 1992. Cantaven el Tractor amarillo, el Black or white de Michael Jackson i el Boig per tu de Sau.

Amb mitja hora de retard, per fi, l'exjugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio, Epi, i l'exatleta paralímpica Purificación Santamaría van recollir l'últim relleu de la torxa i, caminant, es van dirigir, mentre sonava la mítica cançó Barcelona, de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, fins a una graderia on esperava l'arquer Antonio Rebollo.

Epi va encendre una fletxa. Rebollo va tensar l'arc, va col·locar el pal encès i va apuntar a l'horitzó amb decisió. Un esclat ho va inundar tot. L'arquer va aprofitar aquest moment per amagar la fletxa en flames mentre els focs artificials es van apoderar d'una plaça que estava a tres quartes parts de la seva capacitat.

El fi de festa el van posar Los Manolos, tot i que el concert es va haver de suspendre al cap de 45 minuts per la pluja. El cartell de la festa destacava que el Cobi, durant aquests 25 anys, ha canviat la seva nuesa per una samarreta amb els colors de l'arc de Sant Martí. Porta barba de dos dies, ulleres i fa fotos amb un mòbil.