Barcelona, Catalunya, Espanya

El més entusiasta i entremaliat va ser l'alcalde, Pasqual Maragall:

—Doncs és clar que remarem, el que convingui— va dir, lunar, en veure la barca que havíem preparat amb el fotògraf Agustí Carbonell. Això va quadrar la part recelosa de la marineria, Juan Antonio Samaranch:

—Puja, Jordi, puja— va persuadir així el president de la Generalitat, acompanyant-lo amb el braç.

Li vaig agrair atentament la seva ajuda i vam poder guardar el joc d'anelles olímpiques, que era el pla b per a la foto de família.

El caliu popular dels Jocs va forçar l'acord polític: el triomf que s’enyora

Aquesta imatge és la icona del model Barcelona. Tots plegats remant en una mateixa direcció. Un model de col·laboració entre institucions i ciutadania, un impuls transversal que va arraconar tots els dubtes i va permetre l'explosió d'un entusiasme cívic i festiu inèdit.

Aquest model, simbolitzat per la barqueta plena al port Olímpic, va ser la plataforma que va afavorir una sèrie de gestes extraordinàries simultàniament: va aconseguir organitzar els Jocs, va situar al mapamundi la Barcelona contemporània, va dinamitzar l'esport espanyol, va treure del retard secular les infraestructures de mitja Catalunya i va rellançar una cultura pluriforme, multilingüe i de fusió.

Es va travar així una complicitat màgica —avui enyorada— de tres realitats encaixables i, per tant, multiplicades: “El que és bo per a Barcelona, és bo per a Catalunya i és bo per a Espanya”, repetia l'alcalde olímpic tant en els moments d'angoixa (si s'arribaria, si el terrorisme etarra amenaçaria, si alguns boicotejarien) com en els exultants. I n'hi va haver de tots dos, i en alt grau.

En realitat, la unitat política que es va aconseguir llavors no va ser gratis. Va haver de vèncer innombrables recels, després de lliurar una soterrada batalla per l'hegemonia cultural. D'una banda, les forces progressistes —sobretot socialistes i eurocomunistes— manant a la ciutat, el seu cinturó roig, amb el PSOE al Govern espanyol.

El seu patró cultural, el catalanisme obert del poeta Joan Maragall, l'avi; les propostes del nucli federal del socialisme castellà en sintonia amb les dels seus col·legues catalans; un concepte de Catalunya forjat en la contemporaneïtat, el país que es va refer als ports mirant enfora, des del cabotatge del XVIII: la Catalunya-ciutat (Eugenio Trías), mestissa i europea, que volien els noucentistes (D’Ors, Torres-García). La que apostava per les identitats superposades i compatibles que molt aviat enaltiria el libanès Amin Maalouf.

De l'altra, el nacionalisme, que bevia de la il·lusió de l'ancoratge territorial-comarcal, del mite dels segadors en la guerra (civil) del 1640 i del setge carlista a les ciutats..., però també —bifrontal— de la seva modernització, de la revolució industrial, de l'europeisme. Una doble ànima sempre en tensió entre el nacionalisme cívic a la francesa (Péguy i Mounier) i el romanticisme alemany defensor de l'imperi d'un imperible “esperit del poble” (Volkgeist) per sobre dels ciutadans tangibles.

Aquesta pugna cultural tenia traduccions polítiques també molt tangibles. La topada principal es va produir el 1987, quan el Parlament de majoria nacionalista va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona: una agrupació dels 26 municipis de la Gran Barcelona, creada el 1974 inspirada en la Gran Londres del 1965, que Margaret Thatcher es va carregar el 1986. La Generalitat nacionalista no tolerava el contrapoder institucional roig ancorat als municipis obrers i menestrals que suposaven (i suposen) dos terços de la població catalana. En aquest sentit, la quadrícula de la ciutat progressista (hereva de l'urbanisme quadricular, higienista i igualitari de l'Eixample d'Ildefons Cerdà, imposat el 1859 pel Govern liberal progressista davant del candidat conservador local) va obtenir la revenja el 1992, avui fa exactament 25 anys.

Gràcies als Jocs, la ciutat primogènita de Catalunya, que el nacionalisme va voler subordinar al territori, es va afirmar com a cocapital espanyola i una metròpoli (no política, però atractiva i potent: "Barcelona té el poder", cantava Peret) europea i mundial. Era també la revenja de la seva despossessió de poder, però a la catalana (almenys en l'estil del pactisme històric hereu del segle XIII: la Constitució Recognoverunt proceres, del 1284) de manera pactada, amb regles, sense humiliats, sense derrotats evidents.

Aquest miracle va ser possible perquè els catalans, mancats secularment de poder (polític) de debò i tan sols temptejadors de governança des de la Transició (era l'ahir d'aquest abans-d'ahir) eren pocs, es necessitaven, sabien que fragmentats (i aïllats d'Espanya) no podien. En honor de les cúpules: van pactar amb la realitat.

Encara ho induïa més el caliu popular de l'invent, els 35.000 voluntaris, l'èpica de l'Olimpíada popular que la Guerra Civil va avortar... És cert que algunes coses van grinyolar: la campanya Freedom for Catalonia dels fills de Pujol i els seus amics, com l'actual conseller d'Interior: en el moment en què Catalunya era més lliure, més influent i més senyora d'ella mateixa des de feia segles!; o les xiulades als Reis i a la Marxa Reial. Però, en conjunt, el nacionalisme també es va embarcar, remer, a la Mare Nostrum.

Dues circumstàncies hi van contribuir. Una, la complicitat entre Samaranch i Pujol, encara que n'hi havia que la impugnaven: tenien un pacte de sang, d'ajuda mútua en cas que algun dels dos patís un revés. I ara que al president per antonomàsia del COI i copare dels Jocs de Barcelona se li regateja fins i tot el nom en un passatge de la seva ciutat, el seu vell col·lega/rival hauria d'explicar-ho.

Una altra empenta a la unitat i a la bona conducta va ser la implicació de la burgesia catalana —i en coalició amb empresaris de tot Espanya—, així com la dels millors professionals, intel·lectuals i artistes, aquests sospitosos habituals. L'Associació Empresarial Barcelona Olímpica 92, l'Olimpíada Cultural i tants altres logos, amaneixen aquell esforç múltiple.

Al cap i a la fi, l'operació va ser també un èxit econòmic: els deutes es van digerir en el breu termini previst. Les instal·lacions, pensades per al seu ús quotidià, es fan servir a fons. La Vila Olímpica, els accessos a Barcelona i una certa monumentalització van dignificar els barris populars.

Què en queda? Tot el que és tangible. I molta il·lusió avui nostàlgica. Una crisi econòmica va desfer les costures d'una societat. I alguns polítics obliden l'inoblidable. No saben o no volen entonar la lletania Barcelona-Catalunya-Espanya. Tant de bo tornin a la Mare Nostrum.