Chrissie Hynde, mossegades de feminitat

Estava a Cap Roig entre perfums, camises de lli, sabates de tres xifres i una olor general a pantalà del port esportiu que combinava amb les fragàncies dels jardins, els vapors de les cuines i les lluentors de les joies i dels rellotges amb caixa de titani. A les cues d'accés a les butaques una espectadora es queixava: “Fixa't, no em van deixar entrar el gintònic a la platea, i era Hendrick's!!”, mentre que ells comentaven temes de pròstata esperant torn als lavabos –n'hi ha pocs i abans de ser utilitzats, elegants–. La burgesia més acomodada de la costa anava a veure a Chrissie Hynde i ella, aliena a tot, semblava estar tocant en qualsevol tuguri. Texans i samarreta d'Elvis negra, calçat de fantasia i un to directe i sense ambages que no diferenciava aquell personal del que va poder trobar-se en arribar a Londres a finals dels setanta per fer-se un buit mentre mascle embotit en cuir. Fins i tot Martin Chambers, el seu etern bateria, va sortir a fer els bisos llançant-se per damunt una cervesa en pla punk. Hi ha coses que ni el temps canvia.

Chrissie Hynde és una d'elles. Dona de coratge i humor capaç d'avaluar l'interès dels membres d'una parella que estava en primera fila, ella li va semblar millor que ell, va semblar dir, sempre protagonista d'uns comentaris que suggerien que treballar amb tants homes al grup té una mica de regentar un jardí d'infància. Mig de broma o de debò va dir no saber on tocava, va dir diverses vegades Barcelona malgrat preguntar sobre aquest tema a un espectador que li va contestar que allò era Calella. Va donar igual, ella està on vulgui. Artista dominadora nedant en la seva piscina de seguretat i autoconfiança, manté a més una veu inesgotable i una pose que suggereix no fer bromes si ella no hi dona lloc. De tant en tant, en el seu gest més juvenil i despreocupat, es pujava els texans per darrere amb les dues mans ja que el pes de la petaca del micro tendia a baixar-los. És ja un gest tan propi d'ella que el dia que no es precisi petaca es posarà plom a les butxaques per no perdre aquest posat. Una personalitat tan carismàtica com franca. Un remolí de caminar segur i pas ferm tan natural que en cap moment va semblar sobreactuada als seus seixanta-cinc anys, buscant extraviada una joventut que se'n va anar.

Lògicament ella va ser l'espectacle, mascaró de proa de pèl caient en cascada sobre uns ulls eternament ombrejats pel negre. Ella i un cançoner amb bastant edat que va esprémer amb la inclusió d'alguns temes nous sense massa història, i una versió de Kinks reapropiada, Stop Your Sobbing i una altra per obrir els bisos, I Go To Sleep en un repertori que va voler variar sobre la marxa introduint I Hate Myself en lloc del tema previst. Està viva, no tot és immutable. I per sobre de tot, temes que no només són brio i que denoten que en Chrissie hi ha també molta tendresa –Don’t Get me Wrong, Back On The Chain Gang-. The Pretendres no van venir a canviar el món amb la seva música, només a sobreviure-hi. I segueixen, no diferenciant un tuguri d'un fi festival de costa. Ella és sempre l'element comú.