Visionaris

La importància de l’obra literària que pretén ser bella, sense menysprear els atributs externs de la perfecció de la forma, l’estil, la correcció gramatical, el ritme de les paraules, el joc d’equilibris de les parts a la recerca d’una finalitat, l’obtenció d’unitat en la varietat, aquesta importància, deia, ha de residir en l’exteriorització d’un cert i determinat pensament, d’interès humà, que parli del problema angoixant del nostre destí, enfront de l’infinit i la misèria que ens encercla i que al·ludeixi a les preguntes de la nostra conducta a la vida”. Són unes paraules de l’escriptor brasiler Afonso Henriques de Lima Barreto, nascut a Rio de Janeiro el 1881 i mort el 1922, i que expressen una manera d’entendre la literatura que es manifesta amb aplom a la seva novel·la major, El trist final d’en Policarpo Quaresma, publicada el 1915, i que ara el lector català pot llegir i disfrutar gràcies a la traducció, d’un impecable instint verbal, que n’ha fet Josep Domènech Ponsatí. Adesiara pot sentir-se orgullosa de tancar la temporada editorial amb un dels títols més recomanables que s’han vist en els últims temps als taulells de les llibreries.

Els lectors de Machado de Assís, la figura més representativa de la ficció brasilera de la generació que va precedir la de Lima Barreto, relacionaran la singularitat espurnejant d’ingenuïtat de Policarpo Quaresma amb les desventures amoroses i morals i els fracassos vitals de Brás Cubas, Don Casmurro o Quincas Borba, però encertarà qui l’emparenti amb la franquesa i el candor de Don Quixot, o qui el consideri un digne hereu de Bouvard i Pecuchet: com passa en Flaubert, l’humor no està renyit amb el patetisme, i Lima Barreto també es delecta assenyalant mordaçment la confluència de l’estupidesa, la senilitat mental i les idees que governaven la vida mig plaent de la burgesia brasilera il·lustrada i de la classe política altament corrupta.

Però, al cap i a la fi, qui és Policarpo Quaresma i per què l’autor considera que té un trist final? Doncs és un patriota massa sincer i pur que desitja obstinadament que el Brasil torni als seus orígens més autèntics i salvar-lo de les urpes de la corrupció, no només dels dirigents nacionals, sinó també del gust, de la llengua. Arriba a proposar al Congrés Nacional l’adopció del tupí-guaraní com a llengua oficial del poble brasiler en comptes del portuguès, i vol rehabilitar instruments musicals antics, imposar l’estudi del folklore o incrementar els petits cultius diversificats. I si té un final trist és perquè no compta, tal com preveia, amb el suport del president de la República, campió del nacionalisme —“Vostè, Quaresma, és un visionari”—, i acaba a la presó acusat de traïdor, bandit i enemic de les institucions. Si aquest estiu tinguessin temps, Puigdemont i Junqueras haurien de llegir Lima Barreto.