Vertigen

Hi ha un vertigen, provocat per tu mateix, quan et mires a l’espill més temps del compte; hi ha vertigen quan algú —un metge, un psicòleg o un simple impertinent— t’explora; hi ha vertigen, també, quan algú examina, estudia i analitza la teua obra. “La teua obra”, ho sé, sona pedant. Els teus paperets, els teus gargots. Jo, que tinc una obra no sols insignificant, sinó també minsa, ho he experimentat. Algunes persones, no sols estudiants universitàries, sinó també amb un recorregut, un prestigi, una trajectòria llargs i consolidats, encara no entenc per què, han dedicat part del seu temps i la seua saviesa a furgar dins dels meus paperets i a traure’n una visió global, una hipòtesi d’allò que hi ha a l’altra part de l’espill quan em mire i que a mi, miop, em costa desxifrar. Als seus estudis afloren les dèries, les reiteracions, els tics, les contradiccions que et caracteritzen, que conformen el teu estil. Et despullen, i ho poden fer amb generositat o amb indulgència, però també, si tenen mala bava, si els habita el ressentiment, amb mesquinesa. He tingut sort, fins ara: m’han tractat massa bé i tot. El mateix cos pot semblar seductor o repulsiu segons la tria del punt de vista, de l’enquadrament, de la il·luminació, de la postura. Detectar mancances dels altres, fer-ne escarni, és un esport facilíssim, pueril. Qualsevol el pot practicar. Fins i tot a Dostoievski, a Rembrandt, a Beethoven, hi podem trobar punts febles, pífies, fracassos, passos en fals, instants de ridícul. Descobrir, en canvi, allò que sumen, la fulla o la branca que afigen a l’arbre de la cultura, requereix no sols noblesa, sinó també cervell.

La visió global de l’obra d’un autor esdevé, per al lector, per a l’espectador, reveladora. Hi ha artistes que no he comprès fins que no n’he vist una exposició antològica. Quan no veus una peça aïllada, quan està envoltada d’avantpassats i descendents, quan saps d’on ve i cap a on va, quan copses l’aire de família, el fil que uneix tot el que ha fet una mateixa mà, perceps el trencaclosques sencer, el dibuix que completa. Un dibuix que no enganya. Als artistes grans, els fa més grans; als mediocres, els escurça.

Les conclusions, en tot cas, són quasi sempre les mateixes: la vida i les capacitats d’un individu no donen per a fer —llevat d’excepcions genials que tots tenim al cap, i que costen d’entendre— gran cosa. Cada trajectòria té un o, com a molt, dos punts àlgids sobre un fons més aviat gris. Hi ha, fins i tot, excel·lents creadors que, per tal de no repetir-se, per evitar la grisor, ho han deixat córrer, han preferit el “poc i bo” al “més del mateix”.

Qui té raó? ¿Simenon, amb més de dues-centes novel·les, o Rulfo, amb dos llibrets? ¿Bella Tarr, que ha deixat de fer cine, o Woody Allen, que en fa massa? La resposta, crec, és que tots. Tots tenen raó. La seua raó.

La visió global de la seua obra, però, tant si ha estat prolífica com exigua, els delata, i no hauran pogut evitar, uns i altres, com jo mateix, el vertigen.