Premiar el document

L’últim premi de fotografia que s’ha presentat a la capital catalana duu el nom de Barcelona, perquè l’atorga per primera vegada el club de futbol que la fa internacional: Futbol Club Barcelona Photo Awards. Una única fotografia s’ha endut un premi quantiós —més que el Premi Nacional de Fotografia—, atorgat per un jurat internacional independent i competent. A l’exposició, al Museu Agbar de les Aigües, es pot veure en gran format la fotografia guanyadora, part d’una sèrie en què el fotògraf Craig Easton documenta el món interior dels joves de 16 anys de totes les classes socials al seu país, Escòcia. Com es pot documentar el món interior en un retrat? Els clàssics del gènere potenciaven certs elements de la posa, la il·luminació i el context, i deixaven que l’espectador s’inventés les històries que passaven pel cap del model. Però aquí s’acompanya el retrat d’un text manuscrit en àrab, que és el pensament del noi que surt a la foto amb la seva pilota de futbol en un camp verd esborrat per la boira. Paral·lelament, la fotògrafa alacantina Cristina De Middel va obtenir la beca per a un projecte del qual s’exposen els esbossos a retolador que desenvolupen el concepte de la pugna entre la meritocràcia individualista de l’esport i els valors solidaris de l’equip. Fotografies que seran muntades per l’autora per tal d’aconseguir imatges comunicatives que tindrien més a veure amb una campanya publicitària encarregada pel Barça que no amb la “fotografia documental”. La tria, però, ha estat un mèrit assegurat per al jurat: l’artista ho fa tot amb fonament. Repassant els no premiats, s’aprecia que principalment van triar el factor instantani de la foto per recollir emocions d’una activitat que és en si mateixa moviment; pensaran que el jurat se n’ha anat per la tangent premiant dos projectes conceptuals...

Ni tant ni tan poc. El darrer World Press Photo (WPP) que va omplir Barcelona de cartells va premiar una instantània en la qual es recollia el gest enèrgic i triomfal d’un terrorista. Les instruccions d’ús del fotoperiodisme ens obliguen a llegir sempre el peu de foto abans d’extreure qualsevol conclusió. Però per als que llegim fotografia, les emocions i les idees s’han de desprendre directament de la imatge, i el gest del terrorista bé podia ser pres com un gest de resistència, d’aquells que Didi Huberman va reunir al MNAC a Insurreccions, que compartia cartells al carrer amb el WPP. Què pot significar un premi tan important per a aquest instant de terror? Els fotògrafs professionals estaven satisfets, ja que veien en el premi un reconeixement a la valentia del fotògraf d’agència que no dubta a seguir disparant durant l’assassinat. No obstant això, la valentia del fotògraf en els conflictes rau més en la constància i l’acompanyament a les víctimes que en la casualitat de l’assistència a un esdeveniment. És per nodrir-nos d’imatges impactants i ràpidament assimilables pels mitjans pel que sembla haver vingut al món l’smartphone que duem a la butxaca.

Les xarxes socials ajuden a trobar la veu dels resistents, a banda dels camins publicitaris que les transiten. Per exemple, tenim la història d’una fotògrafa de conflicte nord-americana que va romandre a Mossul l’abril i el maig documentant a curta distància les forces iraquianes en la seva lluita contra l’ISIS. Al seu retorn no hi va haver cap mitjà interessat en les seves fotos, per això les comparteix aquests dies gratuïtament a la xarxa PetaPixel. “Els soldats m’havien alimentat i donat un seient en les seves Humvees i els refugiats havien tolerat la meva presència en els pitjors dies de la seva vida —explica Kainoa Little—. Ells esperaven que jo expliqués la seva història”. Malauradament, una foto no publicada no pot accedir als WPP. Encara que avui hauria de ser més valuosa l’actitud davant la realitat que un suport dels mitjans.