L’esquerra mariana

La proposta era original. Convertir la catedral de Barcelona en una escola de música i en un economat era una melodia que recordava La marsellesa quan, fa només uns dies, la CUP va proposar l’expropiació del gran temple de la capital. En la millor tradició jacobina, es furtava al temple la seva finalitat. L’espai per al poble rellevava en la tradició el Culte a la Raó o a l’Ésser Suprem. Robespierre es va prendre tan a la valenta els nous referents que va conduir personalment una gran processó cap a les Tulleries per inaugurar la nova religió. Però la veritat és que després de grans cerimònies, Notre-Dame va acabar convertida en un magatzem. I després retorn a la religió veritable. Napoleó la va utilitzar per passar a la història: es va coronar emperador amb les benediccions del papa Pius VII, després que el general Berthier hagués empresonat uns anys abans el seu antecessor, Pius VI, que va morir en captivitat.

Tal com va mostrar l’emperador, el poder i la força sempre acaben arraconant la raó. Primer va derrotar militarment els Estats Pontificis, després va fer presoner el Papa i finalment es va fer coronar emperador pel seu successor, Pius VII, a Notre-Dame. Una catedral sempre és una catedral i un emperador sempre és un emperador. Sant Isaac de Dalmàcia no va deixar mai de ser un temple de referència a Leningrad, tot i que el monumental Esperit Sant va ser substituït per un gegantesc pèndol de Foucault després de la Revolució bolxevic.

Els canvis de credo són un instant en l’eternitat de la història. Els capells frigis van substituir per poc temps les mitres a Notre-Dame, però de la Revolució del 1789 queden grans llegats fruit del combat contra aquests poders espirituals tan terrenals: la nacionalització i confiscació de les terres de l’Església catòlica, la legalització del divorci i la supressió de la potestat eclesiàstica de recaptar i fixar impostos. Alguns països han trigat segles en el seu aggiornamento laic. A Espanya, la transició a la democràcia va néixer amb el pecat original d’uns acords entre l’Estat i la Santa Seu que consagren una sèrie de privilegis del catolicisme. L’esquerra governant durant anys ha estat incapaç de revertir uns pactes que tenen condició de tractat internacional. Ni Alfonso Guerra, en la seva versió més descamisada, va tocar una coma d’aquest text predemocràtic.

Per això, més que convertir la catedral de Barcelona en un monument contra la “gentrificació i massificació turística”, com afirmava la proposició de la CUP de Ciutat Vella; més que dir que l’edifici “està en desús espiritual i religiós per al qual estava destinat”, com afegia el text anticapitalista; potser l’esquerra incorrupta, com el braç de Santa Teresa, s’hauria de posar a treballar i deixar-se de preocupar per la crisi del catolicisme i, per descomptat, oblidar-se de condecorar amb la medalla d’or de la ciutat la Mare de Déu del Roser, cosa que el passat mes de maig va fer l’alcalde podemita de Cadis, José María González Kichi. Pel que sembla, encara que cada vegada són menys els ciutadans que es confessen catòlics, la devoció mariana creix sorprenentment entre l’esquerra anticapitalista espanyola. És aquesta manera tan ben traçada en el personatge machadià de Don Guido, que deu ser sant i senya dels regidors socialistes i de Ciutadans que van decidir, a més de Podem, secundar amb els seus vots l’espiritual iniciativa del Partit Popular gadità.

En canvi, sí que són rellevants iniciatives com la de l’Ajuntament de Badalona, que ha utilitzat una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea –que obligava una escola catòlica de Getafe (Madrid) a abonar els impostos corresponents a unes obres– per reclamar el pagament de l’IBI als locals eclesiàstics de la ciutat que s’utilitzen per a activitats econòmiques. L’associació Europa Laica quantifica en 2.000 milions d’euros el que l’Estat deixa d’ingressar en concepte d’exempcions d’impostos a l’Església, dels quals l’IBI suposaria uns 700 milions. Des del 2003 la jerarquia catòlica ha inscrit 4.500 propietats al seu nom, sense publicitat i sense pagar impostos, per la gràcia de la reforma de la llei hipotecària del 1998, sota l’aznarat. Cal començar la casa pels fonaments, denunciar els acords amb la Santa Seu i deixar que si les hòsties porten gluten o no sigui una qüestió que només inquieti el Vaticà dicasteri pel Culte Diví i la Disciplina dels Sacraments.