‘CabaretA’ reivindica allò que no sigui políticament correcte

CabaertA. Amb una A majúscula al final per deixar clar l'esperit femení que l'ha creat, l'ha musicat i l'interpreta. L'actriu Maria Molins i la pianista Bárbara Granados han fabricat aquest deliciós espectacle que barreja amb ironia el teatre amb el concert, que se'n riu de tothom, que trenca la quarta paret amb pit i cuixa, que critica tants conceptes perversos però políticament correctes de la nostra societat i que ret senzills homenatges a quatre referents de la nostra cultura: Maria Aurèlia Capmany, Guillermina Motta, Mary Santpere i Àngel Pavlovsky. Totes dones. Estaran a la Muntaner, dins del Grec, del 19 al 30 de juny, durant una hora i 20 minuts. A la tardor, ja tenen gira assegurada.

"La Maria tenia ganes de fer conya, d'allunyar-se de papers dramàtics", explica Bárbara Granados. "Jo m'he estat tres anys fora de l'escena per un puto càncer i he aprofitat per fer cançons fotent-me'n de tot: de la hipocresia dels 'que et milloris', dels dies mundials de tal o qual cosa, dels llacets que després es queden oblidats... I m'he quedat molt a gust". Tant, que no va dubtar a donar sortida a tot plegat, de la mà de Molins, en una obra càustica, divertida impregnada d'allò que la Bárbara anomena, obertament, "tumor negro".

"L'espectacle comença amb una cançó on s'explica què veurem a l'escenari", adverteix Molins. És tot una successió de números, cantats i narrats (teatre-concert, de fet) amb frescor, amb crítica i amb mala llet. Joan Maria Segura Bernadas, el director, és qui dona coherència a tot plegat mentre que la banda sonora, en directe, la posen els musics Dick Them i Miquel Malirach ("un 'chico para todo'", diu Molins: "Toca, canta i fa d'actor!"). Un 80% de les cançons són originals de Granados.

La reivindicació d'una Barcelona canalla que ha desaparegut porta l'escena al Paral·lel dels anys 20 i 30. La sala, de fet, disposa petites taules a la part de davant de la platea, com als teatres de fa un segle, i la protagonista baixa de l'escenari, com una vedette, i fa conya amb el públic. "Fins ara no ho havia fet mai, però li he agafat el 'gusanillo' i em fa gràcia seure a les cames d'un espectador, per exemple", adverteix, amb un somrís murri. La veu poderosa, seriosa, respectuosa de la Maria Aurèlia Capmany de Dones, flors i violes, interpretada pel mateix Malirach (el 'chico para todo'), introdueix una cançó cabaretera al cent per cent: "Parla d'una dona que té picors i, és clar, buscarà algú que li alleugi el problema...", s'excusa Maia Molins.

Però hi ha molt més. CabaretA va passant per diferents èpoques sense abandonar el to de comèdia. "La Mary Santpere cantava Cocaïna, una cançó que ha generat El traficante, on parlem de les drogues", diu Bárbara Granados. I hi ha referències, també, a la política: "És que ens colen cada cosa!", diu la Molins. I a la precarietat dels artistes, i a la homosexualitat, i a la salut...

I també hi ha espai per números difícils de qualificar, com un en què petites andròmines i caixes de música creades per Granados agafen la batuta de l'espectacle, o quan els dos músics es queden sols a l'escenari, o quan una escena del Mercader de Venècia agafa els aires d'un blues. Tot hi cap. En català, en castellà, en italià o en anglès. I tot desprèn bon rotllo. "Ens ho passem molt bé i crec que aquesta energia que tenim la traspassem al públic", diu la protagonista.