Màrius Sampere: “Ara es parla de la mort com una festa”

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) ens rep al seu pis, amb la mobilitat reduïda per una lesió recent al fèmur. Els seus ulls blaus oscil·len entre l’interlocutor, les pintures que pengen del menjador i les plantes de la terrassa: “Car la demència ens salva / de l’exacte. Cada vespre rego el cactus de més punxes / com agulles de carboni”, escriu Sampere a Dèmens.El poeta té problemes d’oïda i cal parlar cridant. Quan acaba l’entrevista, la seva esposa, Mari Carme Tarrès, m’informa que Sampere té uns audiòfons però que no se’ls posa per “coqueteria”. Ell replica que no els utilitza “perquè m’agraden les coses com més naturals, millor”.

Pregunta. La figura de Déu és constant en la seva trajectòria poètica. Va escriure a L’escala de cargol (Viena): “cada cop que penso en Déu, canvio d’opinió”. Només l’ha vist un cop, al Besòs baixant en forma de riuada, a Balada de Déu, el riu i la mar. A Dèmens repeteix que “Déu no ha vingut”. A aquestes altures de la vida, com és la seva relació amb Déu?

Resposta. Molt problemàtica. Suposo que tot això ho interpretes com una contradicció. Soc contradictori, visc de la contradicció. Si no existís la contradicció, no existiria jo, d’una banda físicament però tampoc com a poeta. Els contrastos són l’oposició de la realitat amb la divinitat.

P. En una entrevista per a l’Institut de les Lletres Catalanes, del 2014, vostè explicava que Àlex Susanna li trobava un defecte: que no fa vida social amb altres autors. Vostè té deixebles?

R. No ho sé; que jo sàpiga en tinc quatre o cinc, però molta gent coneix la meva poesia. Noto que hi ha alguna influència meva. En Susanna, en Jordi Valls, en Vicenç Llorca, en Carles Duarte, és gent que m’ha apreciat. Soc més aviat tímid; la cosa de sortir, enfrontar-me als altres, recitals en públic... Per fer-hi front, fa anys havia de prendre una mica de licor. Era una mica esquerp, rar. Soc nerviós, tremolo; també quan era jovenet. Però la vida et va allisant els defectes i ara tant me fot.

P. En aquella entrevista vostè deia que el romanticisme alemany i Wagner en concret són una influència cabdal en la seva obra. Però jo, més que l’èpica d’aquest romanticisme, detecto una metafísica propera al carrer, per exemple, als seus anys com a fotògraf d’estudi a Santa Coloma de Gramenet.

R. Són influències diferents. Sempre he estat influït per la realitat que m’envolta, però en el fons jo volia ser músic compositor, i el meu favorit és Wagner, després Mahler i també m’agrada molt Richard Strauss.

P. Insisteixo: als seus poemes hi veig més l’existència de la gent comuna que els déus de Wagner. Com en aquests versos de L’esfera insomne (LaBreu): “El misteri és superior a la perfecció, mare / dels errors comesos / sota la protecció del cel de les oques, / el del cosí llunyà, client del manicomi, / quan venia de visita a bescanviar / les seves astracanades / per una pesseta i un cafè amb llet”.

R. És el cosí Lluís; venia cada setmana a veure’m, li donava una pela i el convidava a alguna cosa. Una frase seva que repetia era “el camí de Mollerussa; el cel de les oques”. Allò em va quedar marcat. Estava internat en un manicomi i cada setmana el deixaven sortir i feia un tomb amb la família, sobretot amb l’oncle Pepito, que és de qui vaig aprendre fotografia.

P. A Dèmens diu que “la demència ens salva de l’exacte” i “abans d’ella no hi havia realitat”. Per què fa aquest acostament a la demència?

R. M’agrada dir que la demència conforma la realitat. És estètic, emocionant, una troballa lírica, si vol filosòfica. Penso que tots plegats en aquest món estem mig grillats. Som el resultat d’una demència física i metafísica. L’home és una composició d’àngel i dimoni. Aquesta composició crea la demència de la qual som subjectes tot el dia i tota la nit quan somiem.

P. Això em recorda quan a L’escala de cargol escriu: “no hi ha res incompatible amb res. Un pot ser un sant i un assassí ensems; un metge i, a estones, els dies plujosos, un enterramorts; poeta i contrabandista (Rimbaud). Tots, tothom, sota el signe d’una bisexualitat astral, hem hagut d’aprendre, amb els anys i un polsim de rovell a la sang, que allò que havia de ser i no ha estat és que no havia de ser”.

R. Tots vivim en una contradicció, uns desitjos contraposats a la realitat o a les decisions que prenem, a la doctrina que hem après, però en el fons no abandonem mai els instints primers. Els disfressem, els diluïm en aquesta realitat contradictòria.

P. A Dèmens escriu que els seus pares “van morir de viure, sense saber res més que un ofec de molts colors”. També ha patit vostè “l’ofec de molts colors”?

R. Sí, perquè he estat tísic! Vaig estar fotut, eh? Vomitava sang. Això són molts colors: la vida, la mort, la sang, la guerra i la gana; tots els cromatismes de la vida i del més enllà. Són frases que surten quan fas poesia, il·luminacions, de manera inconscient no vols renunciar a aquesta paraula o a aquella expressió. No tinc responsabilitat de ser com soc. En el fons soc un gran irresponsable perquè no soc responsable de res: m’han fet les circumstàncies i déu, si existeix, m’ha fet d’aquesta manera. A mi que no em demanin explicacions; jo només tinc versos.

“La demència conforma la realitat. És estètica, emocionant, una troballa lírica, si vol filosòfica”

P. A L’escala de cargol apuntava que “no ens eduquen, no ens preparen per a la mort”. Creu que en altres moments de la història hi havia més acceptació de la mort?

R. Hi havia més por abans, ara és una cosa més normal, ara es parla de la mort com una festa. Abans hi havia més solemnitat, més por, més interrogant. Ara és més superficial, un fet que es produeix com la sortida del sol. Abans necessitava una indumentària més religiosa, més pomposa i més misteriosa. Sobre la mort no t’ensenyen res, sociològicament no t’expliquen fredament què és la mort, què t’espera. La parafernàlia de la família és una cosa imposada però la mort l’assumiràs amb tota la naturalesa.

P. El meu primer amor, al llibre Subllum (Proa), parla de la mort de la seva àvia i la sang seca que vostè va guardar d’ella. És un dels poemes que més m’han impactat a la vida.

R. Estàvem sopant i tot d’una la iaia surt de la cuina dient coses incomprensibles. La meva primera reacció va ser riure però després vaig veure que era una cosa seriosa. Va tenir un atac de feridura. El metge la va sagnar i després aquella sang la vaig recollir en un pot i ho vaig guardar al rebost. Me l’estimava tant que pensava que d’allà sortiria, no sé... Però allò feia molta pudor i vaig veure un cuc que naixia allà dintre. Quin desengany. La vida és un desengany.

P. Quines diferències trobarà en la seva poesia un jove que el descobreixi ara respecte de fa vint o trenta anys?

R. Ara soc més pacífic, més comprensiu. Aleshores estava més rebotat. Un jove acaba de descobrir la veritat i pensa que és seva. Volia ser dogmàtic, més pretensiós, em considerava més; ara no, ara soc més indiferent. Vaig fer un twist que es titula L’indiferent.

P. Sí, per al grup Strop, durant el boom de la Nova Cançó. Van treure dos discos. Per què Antoni Ros Marbà va rebutjar un tercer projecte que va compondre per a ell?

R. Amb Ros Marbà sempre m’ha quedat aquesta espina. Ara me’n ric. Trobo que la realitat, la vida, ha estat injusta amb la meva feina de compositor. Havia de tenir més ressò. Hi havia moltes enveges. No em van acceptar amb els braços oberts. Deien que la meva música era com sarsuela. Jo volia ser músic. Un dia un oncle va portar-me uns discos de pedra d’un parent que havia mort. I jo els vaig escoltar i vaig decidir que seria músic. Però tot costava molt, estàvem en la misèria de la postguerra, no teníem gairebé per menjar. Vaig pensar que el que volia fer amb la música ho podia fer amb la poesia, amb un paper i un llapis. Després sí que vaig estudiar, però la història comença amb la misèria, amb una manca de tot.

P. Malgrat ser un poeta excepcionalment metafísic i individual, també té un sentiment identitari, fins i tot nacionalista: “Què els hem fet els catalans, a les hordes de fora, que no ens poden veure?”. Em va sorprendre que a L’escala de cargol parlés en nom d’un col·lectiu i amb paraules tan dures.

R. Sempre he tingut la sensació que els catalans som els dolents de la pel·lícula per a la gent que ens envolta. Per als castellans som un residu; la nostra bruta, trista, dissortada pàtria, que escrivia Espriu. Soc català, em sento català i ens maltracta tothom. Som un poble màrtir, castigat per la realitat. Em sento català i em sento ofès; no ho puc evitar.