Radicalitzacions

En el relat que el gruix dels mitjans de comunicació, dels opinadors i també dels actors polítics espanyols estan fent del procés independentista existeix un concepte que, a força de repetir-lo, s’ha convertit per als qui l’utilitzen en el deus ex machina, en la gran clau narrativa del que s’ha anomenat “desafiament secessionista”. Aquest concepte és el de radicalització.

El nacionalisme català, tradicionalment mesocràtic, benpensant, moderat i assenyat, s’ha radicalitzat de sobte, i el menys important és esbrinar per quines raons. El seu vaixell insígnia, Convergència Democràtica, va adoptar una deriva radical (aquí les explicacions causals oscil·len entre la simple bogeria, l’afany de tapar amb l’estelada les vergonyes de la corrupció, els deliris de grandesa de Mas, etcètera). D’aquesta manera, aquell moviment polític centrat i business friendly s’ha vist abduït i arrossegat pels radicals, individus perillosos que primer van ser la gent d’Esquerra Republicana i després, quan s’ha volgut presentar Junqueras com l’alternativa pragmàtica de Puigdemont, són les noies i els nois de la CUP. “La CUP governa Catalunya”, clamen amb un horror impostat alguns titulars. Ho va sentenciar l’altre dia la vicepresidenta Sáez de Santamaría referint-se als independentistes: cada vegada en són menys, i més radicals.

Pot ser que sí, o pot ser que no. En tot cas, el que crida molt l’atenció és la invisibilitat d’un altre procés de radicalització: el que ha experimentat, el que està experimentant bona part de l’opinió publicada i del discurs polític d’àmbit estatal pel que fa a les reivindicacions de la majoria parlamentària a Catalunya. Una radicalització tan aguda, tan espectacular –encara que, paradoxalment, no sembla suscitar l’atenció ni l’alarma de ningú–, que ha desbordat fa temps les posicions en la matèria del PP (del PP!) i deixa el Govern de Mariano Rajoy com una colla de porucs, condescendents i acomplexats.

I no, no estic pensant en la FAES, ni en José María Aznar, ni en els webs de l’extrema dreta clàssica, ni en el columnisme més cavernari. En posaré alguns exemples, en teoria ben allunyats d’aquelles latituds. Un d’ells podria ser Victoria Prego, que fa uns anys apareixia com l’aguda i prestigiosa cronista de la Transició, que a dia d’avui presideix –poca broma– l’Associació de Premsa de Madrid...; algú que ningú qualificaria d’ultra. No obstant això, la senyora Prego –que ja havia mostrat davant del nacionalisme català una bel·ligerància ferotge des de força abans del 2012– no té cap complex a l’hora de revestir-se de fiscal amateur i suggerir que s’apliqui al president Puigdemont l’article 54 del Codi Penal com a reu d’un delicte de sedició, que es castiga amb penes de 10 a 15 anys de presó... I ningú entre els seus col·legues gosa dir-li que potser la deontologia periodística no passa per proposar processaments ni amenaçar amb la presó polítics escollits democràticament.

I què me’n dieu d’Alfonso Guerra? Sí, d’acord: des del 1990-91 la credibilitat del fins llavors vicepresident del Govern espanyol va quedar molt minada. Però el seu partit li va seguir garantint un escó al Congrés durant un quart de segle més, fins al gener del 2015; i encara deu conservar algun prestigi, algun capital polític entre els seus quan, de fet, ha estat un dels valedors històrics de Susana Díaz en les recents primàries del PSOE.

Doncs bé, l’Alfonso Guerra machadià, el que alçava el puny i entonava La Internacional cada any a la festa minera de Rodiezmo per acreditar el seu genuí esquerranisme, l’encara president de la Fundació Pablo Iglesias, no s’explica com el Govern del PP no ha aplicat ja l’article 155 de la Constitució per frenar “els excessos dels secessionistes”, i acusa l’Executiu de “paràlisi davant la manifesta rebel·lia” de la Generalitat. Ai, si Largo Caballero i Indalecio Prieto aixequessin el cap!

Però, segons el discurs dominant a Espanya, Victoria Prego o Alfonso Guerra són uns prudents constitucionalistes que lluiten contra la banda de radicals atrinxerats a les institucions catalanes. En canvi, Pedro Sánchez és un altre radical i extremista perillosíssim, l’irresponsable que ha arrossegat el PSOE a abraçar la idea enverinada d’una Espanya plurinacional... Per això el portaveu del PP, Pablo Casado, recomana al líder del PSOE “escoltar més Guerra i menys Puigdemont”; o sigui, atendre la moderació i allunyar-se del radicalisme. Amb quina precisió tan admirable encaixen totes les peces!

Joan B. Culla i Clarà és historiador.