El prec de Stendhal

El senyor Henri Beyle, més conegut pel nom de ploma de Stendhal, va ser allò que se’n sol dir un bon vivant, tan amant dels plaers carnals com dels espirituals. La seua idea de la vida plena, o siga de la felicitat, queda ben il·lustrada amb la llista que va redactar el 10 d’abril de 1840, dos anys abans de morir d’un atac d’apoplexia: un inventari dels vint-i-tres “privilegis” que hauria volgut rebre d’un ésser anomenat “God”. Volia, per exemple, morir-se al llit, durant el son, “sense cap dolor moral o físic”. Volia no tindre més de tres dies “d’indisposició” cada any, i que allò que ix regularment del cos fora neutre a l’olfacte, inodor. Un desig subtil. I demanava alguns miracles “que no serien percebuts per ningú”. Com ara poder canviar-se quatre vegades l’any per la persona que volguera. O que el membre anomenat mèntula poguera funcionar a voluntat, com el dit índex quant a la duració i el moviment, però d’un gruix doble que el polze. Això, però, només dos vegades per setmana: calia ser moderat.

Hauria volgut poder transformar-se, vint voltes a l’any, en l’ésser que volgués, “a condició que aquest ésser existisca”: no cal exagerar el requisit fins a l’impossible. I portar un anell que, estrenyent-lo, li permetera mirar una dona i que aquesta dona s’enamorara d’ell com Heloïsa d’Abelard. Però si l’anell estava mullat de saliva, la dona mirada seria només “una amiga tendra i devota”. Amb saliva i sense saliva: la distinció és important. A més a més, que l’odi es convertira en benevolença només mirant l’ésser odiós i fregant l’anell al dit. Però aquests últims miracles, els de l’anell, només podrien produir-se “quatre vegades l’any per l’amor passió, vuit vegades per l’amor amistat, vint vegades pel cessament de l’odi i cinquanta vegades per la inspiració de la simple benevolença”. Es tracta d’una freqüència no sé si per ordre d’importància del privilegi, o per simple ordre de probabilitats.

Semblen desigs una mica infantils o elementals per a un home ja fet i madur, tan racional com ell, tan viatjat i tan experimentat. Però tenen una candidesa innegable, són el compendi de la vida feliç: morir-se sense patir, no estar malalt, que el sexe funcione a voluntat, viure altres vides, inspirar l’amistat i l’amor i evitar l’odi, que són privilegis moderats i ben poc conflictius. Curiosament, no demana poder ni diners, no demana la fama i la glòria. I és per això mateix un exemple a seguir, sobretot en aquest temps (el temps de les primeres eleccions lliures fa quaranta anys, o el temps de fa vint anys, o el d’ara, i supose que també el de demà…) i en aquest país, on els odis i els excessos, el poder i els diners, la mala voluntat, la intemperància, fan tan aspra la vida civil, i sovint tan incòmoda la vida personal. No sé quins privilegis hauria demanat ara mateix un Stendhal pacífic, ciutadà responsable, amant dels viatges tranquils, de la bona taula i dels bons llibres, un Stendhal escriptor valencià, per posar una comparança ben difícil. Sé els que demanaria jo, però no els dic.