Les golejades no són necessàries

Acabo de llegir que algunes federacions de futbol procuraran que els equips de categoria aleví i infantil que participin en les respectives lligues mantinguin entre si una certa igualtat competitiva. Es pren aquesta mesura perquè en un partit d’alevins, fa unes setmanes, un equip li va clavar al seu contrincant l’escandalosa xifra de 25 gols sense rebre’n cap en contra. O sigui, 25 a zero. Una golejada en tota regla. Cal reconèixer que la xifra és capaç de desmoralitzar fins i tot els més optimistes. Aquest resultat, en llegir-lo al diari, em va fer recordar un fet semblant de ja fa bastants anys. El meu fill petit jugava als alevins d’un equip de tercera divisió. Un dia el seu equip es va enfrontar a un altre de Badalona. No va passar ni un quart d’hora que el resultat ja començava a fregar la golejada. Al final va ser també de les dimensions del desànim del partit que he citat més amunt. El meu fill jugava a l’equip derrotat. Recordo que els pares dels humiliats van posar el crit al cel. Buscaven culpables en tots menys en els qui no van poder fer res per impedir el desastre. Per sort ningú va gosar argumentar que el més important era participar i que perdre era irrellevant. Ningú s’ho hauria cregut. Quan el teu fill juga, sigui el que sigui, vols que s’ho passi bé. I si perd, el món no s’acaba, sempre que no es resignin a perdre sempre per 25 a zero. Si es donés aquesta circumstància, és obvi que caldria començar a prendre alguna mesura. A l’equip del meu fill aquestes mesures van ser individuals. Com que el futur es presentava tirant a desesperançador, l’equip en poques setmanes es va desmuntar. Quan a Johan Cruyff li preguntaven si preferia perdre tres a zero que cinc a quatre, ell contestava que, posats a perdre, preferia fer-ho només per un gol. Al final tot es redueix a evitar la sensació que han passat per sobre teu.

La crida a fer possible que en el futbol infantil s’equiparin els equips amb el noble i pedagògic propòsit que no s’estengui la sensació d’abús, em sembla molt necessària. Això ensenya que guanyar no ha de suposar per força la humiliació del contrari. A La rendició de Breda, el cèlebre quadre de Diego Velázquez, el guanyador de la batalla no transmet mai la idea d’un vencedor inapel·lable i sense pietat. Recordem la composició central d’aquest quadre genial. Justí de Nassau fa el gest d’agenollar-se davant del general Spinola quan li lliura les claus de la ciutat que s’ha rendit. El general gairebé intenta dissimular que és el militar vencedor. Dit d’una altra manera més prosaica, Spinola intenta evitar la sensació de golejada en l’abatut militar derrotat. Per exemple, hauria estat igual la postguerra espanyola després de la llarga i cruenta Guerra Civil si en lloc del comunicat de l’Exèrcit Nacional, de trist i cruel record, hagués estat un altre sense tant odi i menyspreu? (“En el dia d’avui, amb l’Exèrcit Roig captiu i desarmat, les tropes nacionals han aconseguit els seus últims objectius militars. La guerra s’ha acabat”). Tothom sap que en la batalla de Waterloo, en què Napoleó Bonaparte va perdre el seu imperi, es van registrar pèrdues humanes dantesques per a l'època i en molt poques hores. No obstant això, el general vencedor d’aquella batalla, en comptes de redactar un text de la magnitud gairebé venjativa del franquista, va quedar immortalitzat amb una frase que avui li hauria valgut el Premi Nobel de la pau: “Excepte una batalla perduda, no hi ha res més trist que una batalla guanyada”.

Al fil d’aquestes reflexions, m’ha sorprès aquests dies la crida que ha fet l’exvicepresident Alfonso Guerra a aplicar l’article 155 de la nostra Constitució. Proposa, dit castissament, que als independentistes catalans se’ls derroti per golejada. Una cosa semblant, suposo, s fer-ho 25 gols a zero. Alfonso Guerra sempre es va vantar de ser l’expert en Antonio Machado del socialisme en el poder, profund coneixedor del poeta que ens va recordar que hi ha una Espanya que alguna vegada ens pot gelar el cor. Preguem perquè Mariano Rajoy no se senti moralment avalat per fer un pas com aquest. Si no ho fa, no estarà cedint davant l’independentisme. Estarà fent política d’Estat. Rajoy i el Partit Popular en el seu conjunt poden tenir la temptació de guanyar l’independentisme per golejada. O assumir que també els que no som independentistes exigim i necessitem que el problema català es comenci a solucionar d’una vegada per sempre. I sense necessitat de cap golejada humiliant. És clar que Rajoy i companyia haurien de conèixer el quadre de Velázquez i la frase de Wellington.