Mor Moisès Maicas, incansable investigador teatral

La terrible notícia de la mort del director teatral i dramaturg Moisès Maicas, de 52 anys, precipitat a les vies del metro dimarts a Barcelona, ha commocionat el món de l'escena. Personatge molt conegut i estimat, incansable investigador de noves fórmules teatrals i dramatúrgies, gran defensor del teatre de text contemporani i compromès, fidel com ningú als seus autors i obsessions, Maicas, nascut a Mataró, tenia al darrere una llarga i variadíssima trajectòria, que era en bona part la d'un franctirador, habitual del petit format i les sales alternatives. La seva carrera és plena d'experiments, descobriments i propostes avantguardistes, a més de treballs més convencionals.

Així, era capaç de muntar un espectacle sobre El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare en format de hip-hop (Shakespeare on the beat, 2014, al festival Grec), amb la participació de breakdancers i un dj; treballar amb Cesc Gelabert; orquestrar un espectacle Brecht/Weill amb Roger Pera (el seu cosí), o dirigir Enric Majó a Una vida al teatre, de David Mamet, amb motiu de les noces d'or de l'actor amb la professió.

Va treballar a l'Espai Brossa, el Maldà, la sala Beckett, l'Espai Lliure, l'Akadèmia..., i també al Mercat de les Flors, el festival Grec, o el Temporada Alta de Girona. Va ser ajudant de direcció de figures com Fabià Puigserver i Lluís Pasqual. Entre els seus muntatges més recordats, la duríssima Psicosi dels 4.48, de Sarah Kane, amb Anna Alarcón, una obra sobre el suïcidi.

Home amb una immensa cultura, de lectures variadíssimes i profundes, un intel·lectual fi, mai pretensiós, tendre, amb aquest to de veu d'alumne aplicat a qui se li va anar afegint un punt d'ironia i fins i tot sorna, Moisès Maicas semblava viure en una eterna joventut: es podria dir que es conservava en els seus entusiasmes i apassionaments.

Era notable la seva capacitat per arrossegar els altres als seus projectes i les seves il·lusions. No ho va tenir mai fàcil: és molt complicat seguir una trajectòria rectilínia i lluitar per fer sentir la teva veu quan és tan plena de gustos i idees selectes que no tothom entén ni comparteix.

El seu treball s'essencialitza especialment en la reivindicació d'una sèrie d'autors, com van ser Valère Novarina, Roland Schimmelpfenning, Jean Genet, Brossa o Josep Palau i Fabre, del qual precisament havia de presentar al festival Grec Poemes de l'alquimista.

Seguia empunyant la torxa del Teatro Invisible, la companyia que havia format el 1988 amb Manuel Guerrero. Junts van fer, per exemple, el 1995 El funàmbul, de Genet.

La desaparició, prematura i dramàtica, de Moisès Maicas, fill del també director Carles Maicas, un dels fundadors del Grec, suposa una pèrdua irreparable per a l'escena del país i la tristesa per la seva desaparició fa pensar que encara l'hauríem d'haver escoltat molt més.