Kilian Jornet: “Han de deixar triar, això és democràcia”

Kilian Jornet (Sabadell, 1987) llegeix en català, castellà, anglès, francès i italià. Al camp base de l’Everest, pel seu llibre electrònic van passar Milan Kundera i Josep Pla. Després de pujar dues vegades al cim del món en sis dies, l'ultramaratonià i muntanyenc reflexiona sobre la seva activitat.

Pregunta. Com se sent a la ciutat?

Resposta. No és el meu medi, però ho aguanto. No soc una persona gaire social. Puc estar setmanes sense veure ningú i soc feliç. La ciutat és tanta gent, tantes coses que passen a tanta velocitat... Això no em fa sentir amb la comoditat que sento quan soc en llocs menys poblats i més naturals. Estar sol és important per assimilar les coses, per veure qui ets. Quan estàs amb moltes persones, estàs parlant però no mires dins teu. Avui estem bombardejats cada minut amb milers d'informacions.

P. I com es veu aquest món des del cim de l’Everest?

R. Al cim hi ha tan poc oxigen que el cervell el poses en stand-by. Només faig servir les coses que m'ajuden a continuar amb vida. Penses on posar la mà o el peu per sobreviure. Tota la resta, fins i tot les emocions, no val. Al cim de l’Everest no hi ha excitació. Hi ha una satisfacció profunda, però no hi ha emoció. Això requereix energia i no la tens. Només et centres en el moment. Allà el futur no existeix.

P. Va sentir por?

R. Aquest any, no. Les condicions eren bones i he fet entrenament psicològic per a situacions de compromís. Abans podia haver tingut por, ara he après a acceptar-ho. L'any passat sí que va haver-hi moments difícils. Més que por, és la tensió d'intentar sobreviure i quan baixes l'alegria d'estar viu i el sentiment de “soc imbècil, per on m'he ficat”.

“Em diuen boig, però cadascú viu la seva bogeria per sentir alguna cosa”

P. Pensa en la mort?

R. Sí. És una activitat molt visual. Estàs escalant i saps que si fas un mal moviment, estàs mort. Cal deixar passar aquestes visions, no fer-te l'heroi. Ser humil i no assumir més riscos dels que pots assumir. Ser racional.

P. Què és la llibertat?

R. Per mi és poder escollir. És tancar portes també. A la muntanya no hi ha sempre un camí marcat, sinó el que fas tu. T'equivoques, l'encertes... La muntanya és la meva vida, el medi on vaig néixer, hi jugava de petit i hi he crescut. És on em sento bé.

P. Es considera corredor de muntanya o alpinista?

R. Jo em considero un ésser humà. Ens agrada posar etiquetes i cada persona és un conjunt d'idees, valors, paradoxes. Jo estimo la muntanya i m'agrada explorar. No em considero especialista en res, sinó que m'agrada la polivalència. Puc estar escalant a 8.000 metres, corrent una carrera de 160 quilòmetres o fent esquí de muntanya. M'omple fer coses diferents.

P. Hi ha un debat sobre què és alpinisme i què no...

R. Hi ha un alpinista americà [Steve House] que diu: Talk minus action equals zero. Cal deixar de parlar i fer activitat. Si és alpinisme o córrer, és igual. Cal sortir, explorar. Hi ha molta gent que prefereix parlar abans que fer activitat. Si mires el que fa l'escalador Alex Honnold [acaba de pujar El Capitán, a Yosemite, sense cordes], és molt interessant. Jo això no ho faré mai perquè em mataria, però pots agafar idees del seu entrenament. Estant amb Ueli Steck en vaig aprendre un munt. No cal pensar en la definició d'alpinisme, sinó que cadascú pugi la muntanya com vulgui.

P. El van insultar alguns guies de muntanya, oi?

R. Sí. Fa 10 anys, als Alps, era més forta aquesta crítica que avui. L'esport en si és molt egocèntric perquè busques la teva emoció intrínseca. En l'alpinisme, a més, hi pots trobar la mort. És encara més egocèntric perquè pots fer patir la teva família. Assumir certs riscos hi ha gent que ho accepta i gent que no. Si em veuen, pensen que em mataré. Però ho tinc sota control. Creuen que puc ser un mal exemple. Jo he passat molts dies a la muntanya. Soc capaç de pujar el Mont Blanc amb esportives i amb seguretat perquè són molts anys, em conec. I no m'he posat com a exemple de res. Vaig sol i no poso ningú en risc. Uns tenen més consciència dels seus límits i d’altres, no. Em diuen boig, però cadascú ha de viure la seva bogeria per sentir alguna cosa.

P. Hi ha una muntanya per a cada persona?

R. Sí. Hi ha una muntanya dins de cadascú. És un mirall. Et mostra les teves pors i fortaleses, qui ets. T'ajuda a coneixe't.

P. S'aclimata bé a 8.000 metres?

R. Ha estat un aprenentatge. Aquest any l'hem clavat.

P. A l’Everest va fer servir en algun moment cordes fixes?

R. No. Al segon graó hi ha tres escales. Les dues primeres es poden contornar. La tercera, no. La vaig fer servir per pujar i baixar.

P. Quin material va utilitzar?

R. Vaig sortir amb una granota de plomes, un frontal, dos litres d'aigua, 10 gels i unes manyoples, i al camp base avançat vaig agafar els grampons, el piolet i uns bastons.

P. Córrer muntanyes o escalar-les? On és el seu futur?

R. Totes dues coses. Dissabte passat vaig fer la meva primera mitja marató d'asfalt, a Noruega. Amb 1.700 metres de desnivell. L'alpinisme, si vols sortir des de baix, et demanda les dues coses. Si entrenes escalada, guanyes explosivitat, però també cal tenir resistència.

P. No li interessen altres modalitats, com l'olimpisme?

R. En escalada no tinc el nivell. Amb el que em pesen les cames... Quan vaig començar amb l'esquí de muntanya, estava molt il·lusionat amb ser olímpic. Després veus què són els Jocs i et preguntes si en vols ser part. Fem uns Jocs però es destrossa la muntanya. Els valors olímpics es deixen de banda. És més important l'esport com l'entenc jo, com un joc, encara que soc un picat i m'encanta competir.

P. Com era Ueli Steck?

R. Tenia un nivell tècnic brutal. Es movia amb un gran compromís i de manera natural, sense estrès. Tenia la visió de l'alpinisme del futur, fer muntanya d'una manera diferent que podia obrir moltes portes.

P. I vostè com és?

R. Tranquil, optimista. Poso la mateixa il·lusió en cada cosa. No miro al passat. No soc de celebrar coses. No cal celebrar res, cal viure.