I Girona més?

La pràctica del futbol a Girona és més que centenària. Jaume Curbet Boj, futbolista, impressor i editor va escriure una Història del futbol a Girona en dos volums amb una cronologia del 1904 a l’any 2000. Però el Girona FC no es va fundar fins al 25 de juliol del 1930 i va sorgir com a fórmula per superar la crisi de la Unió Deportiva Girona que s’havia traslladat a jugar de la Devesa al nou camp de futbol de Vista Alegre el dia 22 de juny del 1922.

El Girona FC, que ara fa 87 anys, va despertar des de la seva fundació grans passions ciutadanes però ha tingut històricament només un arrelament social relatiu. Les tardes de futbol a Vista Alegre, que vaig viure des de molt petit des de finals de la dècada dels cinquanta, congregaven una afició nodrida que es desplaçava al camp en un passeig pel carrer del Carme. I els desplaçaments eren seguits amb una devoció reverencial a través de les cròniques que tots els diumenges realitzava des de Radio Gerona EAJ 38 el periodista Ernesto Mascort.

Però el Girona FC mancava d’èpica, de simbologia arrelada i no tenia un seguiment massiu en el sentit que avui atribuïm a una resposta de masses.

Aquesta és la novetat social que s’ha produït a Girona i les seves comarques en les últimes temporades. L’estabilització del club a la Segona Divisió A i especialment les quatre últimes quan una afició més i més entregada va somiar més d’una vegada i va acariciar el desitjat ascens a la Primera Divisió. La decepció que es va produir en el partit de Montilivi contra el Lugo va deixar atordida una afició que ja veia al seu equip a Primera i no es va despertar del somni amb una maçada increïble fins al minut 92 del partit. Aquests revessos d’última hora no van torçar un projecte que per primera vegada en molt de temps gaudia d’estabilitat social i econòmica i no ocultava en cap moment una sana ambició competitiva.

El joc de l’equip més d’una vegada enlluernava i l’afició no només gaudia amb la proximitat del somni sinó que es divertia amb un joc primorós i eficaç dissenyat per Pablo Machín, l’entrenador que amb un equip tècnic competent va imprimir estil i joc a una plantilla cada vegada més equilibrada entre els jugadors sorgits de la pedrera local i les incorporacions foranes. Els llargs desplaçaments de la pilota, els canvis ràpids i la materialització amb èxit de jugades a pilota parada imprimien ritme i eficàcia i situaven l’equip en els llocs de privilegi de la classificació.

L’equipament blanc-i-vermell en el passat més associat a l’Athletic Club de Bilbao o a l’Atlètic de Madrid començava a ocupar un lloc en l’imaginari col·lectiu i l’encert brutal de l’himne compost per Josep Thió ocupava cada vegada més no només els escenaris dels partits sinó també les emocions d’una afició molt implicada. Samarretes i bufandes blanc-i-vermelles apuntaven pels carrers de la ciutat com a indumentària habitual els dies de partit i com a signe d’orgull local en altres jornades. I una ciutat tradicionalment moderada va començar a exhibir banderes del club als balcons i finestres.

És en aquest context que cal situar la nova dimensió social del club, amb una massa de socis i aficionats que si fins fa poc més de cinc anys es comptava per centenars ara es compta per milers. Fins i tot més important és l’arrelament entre nens i joves, homes i dones, en una transversalitat d’edats i gèneres que semblava inimaginable. La nova propietat, la presidència de Delfí Geli i la direcció d’Ignasi Mas-Bagà ha aportat seny i equilibri. Aquests són els ingredients de l’èxit.

Cal prevenir alguns riscos. Girona exhibeix des de fa molt temps múscul de ciutat amb personalitat acusada. El festival de teatre Temporada Alta s’erigeix com un referent de primer nivell, la convocatòria anual de Temps de Flors és una explosió primaveral que congrega milers de visitants i el Barri Vell ha adquirit carta de naturalesa en els circuits turístics. Girona és un referent cultural i també gastronòmic amb la llum i l’exemple que irradia El celler de Can Roca. Ara afegim un ingredient més amb l’equip a primera i l’impacte que se suposa.

Però com ja va demostrar la ciutat amb Joc de trons la ciutat no perdrà el cap ni incorrerà en els riscos d’una reacció provinciana i localista. El seny presideix sempre les passions locals i el valor afegit de cada nou esglaó suma arguments per a l’oferta de la ciutat però no contamina de forma aclaparant i excloent el conjunt. Intueixo que les coses aniran en aquesta direcció i aquest és el meu fervent desig perquè la continuïtat del Girona FC a Primera Divisió s’assumeixi com un element de normalitat integrada.

Joaquim Nadal és exacalde de Girona.