La màquina de l’absurd

En l’argot acadèmic actual, una revista d’impacte és una publicació que, pel seu rigor científic i l’escrupolosa selecció dels articles que li són enviats, acapara les aspiracions dels investigadors universitaris necessitats de publicar sense treva per mantenir la cotització dels seus currículums. Cogent Social Sciences (literalment: Ciències Socials Convincents) és una revista d’impacte perquè ho declara ella mateixa i perquè així se li reconeix. Fa poques setmanes —en tinc notícia gràcies al blog de la Plataforma Tercera Cultura— aquesta publicació acadèmica va acceptar sense reserves un article titulat El penis conceptual com a constructe social. A l’abstract(resum), els autors, la doctora Jaimie Lindsay i el doctor Peter Boyle, declaren que “el penis conceptual s’entén molt millor, no com un òrgan anatòmic, sinó com un constructe social isomòrfic de la masculinitat tòxica performativa”, i per sostenir aquesta tesi se centren en el fenomen del canvi climàtic, propiciat per una hipermasculinitat identificable amb el penis conceptual implicat en les dinàmiques del poder patriarcal capitalista. No sé si el lector se sorprendrà si li dic que en aquest article tot és de mentida: falsos són els noms dels autors, falses les seves credencials i falses totes i cada una de les seves afirmacions. Ara bé, que els avaluadors d’una revista d’impacte no sàpiguen distingir una paròdia d’un treball rigorós té una explicació molt convincent: bona part del que es publica en l’àmbit de les ciències socials és indistingible de la paròdia.

No és la primera vegada que això es posa en evidència. El lector segurament recorda el cas Sokal (1997), i no són pocs els crítics que, en llibres i ressenyes, no s’han privat de denunciar-ho, però ara fa poc ha aparegut en castellà una obra del filòsof anglès Roger Scruton, Los pensadores de la Nueva Izquierda, que va molt més enllà de la simple denúncia. En aquest llibre —reedició actualitzada d’un d’anterior publicat al 1985—, Scruton traça la genealogia d’aquesta forma de discórrer que ell anomena “màquina de l’absurd” amb un rigor i una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte. Des de Sartre fins a ŽZizek, des de l’Escola de Frankfurt fins als Estudis Culturals passant pels postestructuralistes, en tots els casos identifica i demostra alguna forma d’absurditat. De vegades parcial, barrejada amb idees poc o molt pertinents, de vegades, com en el cas de Lacan, total i absoluta, i és una llàstima que l’edició castellana s’estalviï l’epígraf que acompanya el títol en l’original anglès: Ximples, impostors i agitadors. En opinió de Scruton, els pensadors de la Nova Esquerra no fan servir la llengua per argumentar, sinó per impedir la discussió i la crítica mitjançant una obscura verbositat sense sentit, empeltada de tòpics de l’esquerra radical i altes dosis de paranoia psicoanalítica. Òbviament, Scruton és un fatxa.