Mor l’escriptor Juan Goytisolo als 86 anys a Marràqueix

L'escriptor Juan Goytisolo ha mort avui als 86 anys a Marràqueix (el Marroc), segons ha confirmat des del seu domicili Ricard Parise, amic personal de l'escriptor, a l'agència Efe. En 2014, sis anys després d'acomiadar-se de la ficció, va obtenir el Premi Cervantes, el més important de les lletres en espanyol. El novel·lista barceloní, un dels autors més cervantins de la literatura espanyola recent, el va rebre a Alcalà d'Henares lluint l'única corbata que tenia en l'armari i dedicant el seu discurs als habitants de la medina de Marràqueix, els seus veïns des que s'instal·lés allà al 1997 amb la família del seu amic, i exparella, Abdelhadi. Fins aquell any, i des de 1956, els seus veïns eren els immigrants del Sentier parisenc, el barri on va viure amb la seva esposa, l'escriptora francesa Monique Lange. A París va recalar després d'abandonar per sempre Barcelona, la ciutat on va nàixer el 5 de gener de 1931.

L'autor serà enterrat al cementiri civil de Larache (nord de Marroc), segons van informar a Efe fonts consulars que s'han fet càrrec del cos. Goytisolo havia deixat clar que volia ser enterrat al Marroc i que no desitjava un cementiri catòlic, de manera que no hi havia gaires opcions més. La família "ha considerat que el cementiri civil de Larache és una bona opció", han assenlayat les mateixes fonts. En aquest mateix lloc hi està enterrat l'escriptor francès Jean Genet, admirat per Goytisolo.

Si la mort de Lange, al 1996, va marcar la seva vellesa i va inspirar la novel·la que tanca la seva obra narrativa —Telón de boca (2003)—, la seva infància va estar marcada per una altra mort: la de la seva mare, Julia Gai, en 1938 en un bombardeig de l'aviació franquista sobre la Ciutat Comtal. Aquella desaparició deixaria a càrrec del seu pare els germans Goytisolo (Marta, José Agustín, Juan i Luis) i funcionaria com a fita sentimental en l'obra dels tres homes quan es van convertir en escriptors.

Debutant com a escriptor en els anys de la literatura social de postguerra —la seva primera novel·la, Juegos de manos, és de 1954—, Goytisolo sempre va establir una relació directa entre el seu abandonament del realisme i l'assumpció de la seva homosexualitat. A explicar aquesta evolució personal, remuntant-se a la infància, va consagrar en els anys vuitanta del segle passat dos magistrals llibres autobiogràfics: Coto vedado y En los reinos de taifa.

La veritable línia divisòria de la seva obra és una novel·la prohibida a Espanya fins la mort de Franco. El seu títol provisional va sortir d'un vers de Luis Cernuda, gran referent intel·lectual de Goytisolo amb autors com José María Blanco White o Américo Castro: Mejor la destrucción, el fuego. Finalment, el llibre es va publicar a Mèxic en 1966 amb un títol que faria fortuna: Señas de identidad. Amb 35 anys, Goytisolo canviava la narració tradicional en tercera persona per una sort de “vers lliure narratiu” on es barregen les persones verbals, els temps i els materials fins a formar un collage avantguardista. “Señas de identidad neix de la insatisfacció respecte al meu propi treball”, deia. “Amb els primers llibres havia complert amb el meu deure ciutadà, però no amb el meu deure escriptor: retornar a la literatura alguna cosa diferent del que vas rebre. Sense la idea de novetat no hi ha obra veritable, i jo no havia trencat amb el cànon literari”.

Novel·les com Reivindicación del conde Julián, Juan sin tierra, Makbara, Las virtudes del pájaro solitario o Carajicomedia van practicar l'experimentació formal per acostar-se a temes tan tradicionals com les misèries polítiques i literàries espanyoles, la tradició sufí o la mística santjoanista. En paral·lel, i fruit dels seus treballs per EL PAÍS, Goytisolo va anar publicant en forma de llibre els seus reportatges sobre el Sarajevo assetjat durant la guerra dels Balcans, sobre Algèria o sobre Txetxènia. A més, va consagrar una sèrie de documentals per a Televisió Espanyola, Alquibla, a divulgar la cultura musulmana. Sempre va tenir a gal·la ser l'únic escriptor espanyol que parlava àrab des de l'Arxipreste d'Hita.

Goytisolo vivia en Marràqueix amb el que ell anomenava la seva “tribu” –la família d'Abdelhadi- però mai va deixar de viatjar a París per visitar a la filla i a la neta de Monique Lange o a Barcelona per fer el propi amb els seus nebots, dels quals parlava amb una devoció doblement commovedora en algú poc donat a les efusions.

En 2008 va publicar El exiliado de aquí y de allá, una seqüela –“tal vegada innecessària”, deia ell mateix- de Paisajes después de la batalla, la seva novel·la més parisenca. Quatre anys més tard va veure la llum una breu col·lecció de poemes: Ardores, cenizas, desmemoria. Al març de 2015, setmanes abans de rebre el Cervantes, va dipositar en l'Agència Balcells un llibre inèdit amb l'ordre que es publiqui 10 anys després de la seva mort. Quan se li preguntava pel contingut, Goytisolo contestava, lacònicament, que tracta “sobre assumptes socials i personals”. Mai una resposta tan plana haurà retratat millor l'obra d'algú que va creuar fins al final les seves inquietuds vitals amb les del seu temps.