D’esquena a la secessió

“A dos! Les samarretes a dos!”. Pedro Campos, de 50 anys, andalús, és una màquina venent en la seva parada del mercat dels dijous a Sant Ildefons, un barri popular a Cornellà (86.000 habitants), municipi del cinturó de Barcelona. “La independència? Aquí la gent no la vol. I ara seguiré treballant”. Pedro no es resisteix i deixa anar en veure la càmera: “Visca Espanya!” “I vostès –diu murri mirant l’eixam de clientes– també”.

No es veuen estelades i un policia, davant d’una parada de flors, apunta: “Hi ha molt menfotisme. Alguna n’hi deu haver, però la gent té altres maldecaps”. L’agent al·ludeix a l’índex d’atur –el 15%, el mateix que al conjunt de Catalunya–. “Aquí és una batalla perduda”, diu Montse Cerdà, de 71 anys, de Terol i origen valencià, que se sent una excepció. “La gent de fora no en vol sentir a parlar. Jo aniria a votar però no sé què. Em fa por”.

Tabú o no, el tema els sembla molt llunyà a Rosario Montilla, de 66 anys, i Maria Dolores Escamilla, de 58, ara al bar del mercat municipal, conegut per nodrir de peix un bon nombre de restaurants de Barcelona. Diuen que ni tan sols els seus fills parlen del tema. I Dolores, que només veu TV3 per mirar la telenovel·la La riera. Històric feu del PSC –el seu alcalde Antoni Balmon, susanista, va rellevar José Montilla–, Cornellà té un consistori amb només dos regidors independentistes (sobre 25). El nacionalisme o l’independentisme tenen un sostre que difícilment supera el 15% de vots. I no és casual que Cornellà fos un dels pobles on va haver-hi més vots per al no el 9-N. En les eleccions del 27-S, qualificades de plebiscitàries, la proporció va ser demolidora: un 74,6% dels vots per a partits antisecessionistes contra el 22% per Junts pel Sí i la CUP.

No tot és blanc o negre, perquè a Cornellà hi ha diversos Cornellà i ha brindat dirigents secessionistes tan coneguts com el diputat Joan Tardà. Existeix el Cornellà de baix, el del centre històric, on es ballen sardanes, i el de dalt, on es canten coplas. I el cor de la ciutat sí que és molt més receptiu al procés. El municipi té una vida associativa rica amb 600 entitats, entre elles castells, diables i una penya de dòmino de més de mil associats a la qual Pasqual Maragall tenia un afecte especial.

Joan Giner, diputat de Podem, diu que l’única forma perquè el procés entri al seu municipi és com una conquesta del “dret a decidir”. “No va del sí o el no. Es tracta de votar i guanyar-lo”, afirma, evocant el Cornellà vermell de les grans vagues que va lluitar pels seus drets i va provocar que un general franquista digués: “Espanya té dos problemes: ETA i Cornellà”. “Hi ha gent enfadada per no poder votar. I a mi em falta informació”, avisa una peixatera. Potser és una altra excepció. En Comú Podem, de fet, va ser de llarg la formació més votada a Cornellà en les dues últimes eleccions generales. Al bar La española, que va ser de la família dels Estopa, una clienta resol: “Sí, es parla del tema i la gent riu. Fan el poca-solta perquè és una cosa il·legal. Què faré? M’és igual. Jo seguiré treballant”.