Processització

Al Parlament de Catalunya, passa últimament, almenys em passa a mi, una cosa molt peculiar: sento parlar de desforestació especulativa, d'un pla a favor de l'escola inclusiva, de la línia 9 del metro, de la reindustrialització de Delphi...i gairebé desconnecto. Injustament. Imprudentment. Perquè cadascun d'aquests assumptes afecta el dia a dia de desenes, centenars o milers de persones. En canvi, reservo la meva atenció per al moment en què surt a la palestra qualsevol novetat (sic) sobre el Procés. Però vaja, no soc l'únic que s'està processitzant. M'atreviria a dir que no només les persones, sinó que els temes, aquests temes de gestió governamental dels quals parlava, també pateixen processització. És a dir, quan Inés Arrimadas li retreu els retards de la línia 9 a Carles Puigdemont, no pot evitar una referència a "vostè es gasta els diners dels catalans en urnes –o ambaixades, o conferències, o lleis de transitorietat, o...– en lloc de fer estacions de metro": Processització. I la discussió sobre peatges d'aquest dimecres entre García Albiol i el president també es porta al cosmos del debat territorial: Albiol diu que "ja sabem el que ens oferiria un Estat independent: més impostos, més taxes i càrregues fiscals –tres conceptes que, en realitat, són més o menys sinònims, però enumerats així, un darrere l'altre, semblen més contundents–, i Puigdemont li replica amb un previsible "aquí el que ens costa diners és el sistema de pertinença a l'Estat espanyol": Processització.

Estem tots pendents del procés i dels protagonistes, per mantenir l'atenció, omplen el discurs de paraules grans (així, amb el substantiu i l'adjectiu en aquest ordre: molts volen pronunciar grans paraules i a la majoria només els surten paraules grans): cop d'Estat, totalitarisme... uns deixen anar contrasentits com "volen fer un referèndum en lloc d'escoltar als ciutadans" i amenacen amb "tots els mitjans possibles", sabent que això provocarà la reacció en la part contrària: "Catalunya és una nació, i com a nació, té dret a l'autodeterminació." Per descomptat, el debat es fa ritual cada vegada més: el grup parlamentari del PP exerceix de hooligan amb esbroncades selectives, i a JxSí reaccionen amb aplaudiments sobreentesos, com per exemple, cada vegada que se cita Lluís Llach.

En el terreny més o menys tangible, l'anunci estrella de l'última sessió de control al Govern és la carta que Puigdemont ha enviat a la Comissió de Venècia del Consell d'Europa demanant-li empara per al referèndum; és un regal als Comuns perquè no es desenganxin. Abans vam tenir altres cartes, la de Puigdemont a Rajoy i la de Rajoy a Puigdemont. Seria més ràpid i pràctic que creessin un grup de WhatsApp...si és que es posen d'acord sobre qui n'ha de ser l'administrador. Així el president espanyol, per exemple, podria mostrar la seva disposició al diàleg amb emoticones somrients: seria igual d'estèril però més suportable.

L'ambient, i tots nosaltres, estem tan processitzats, que en sortir de l'hemicicle em topo amb un expositor de pamflets del Parlament, en veig un que anuncia "instruccions que cal seguir en cas d'emergència i evacuació" i no puc evitar pensar: renoi, estan realment preocupats amb la reacció de Madrid.