Això va de democràcia

El títol d’aquest article i els lemes que se’n deriven els agafo del document que la plataforma Portes Obertes al Catalanisme va presentar recentment al Col·legi d’Advocats de Barcelona. No pretenc plagiar les seves idees o propostes. Si aquest fos el meu interès, m’imagino capaç de fer-ho més dissimuladament. No, no és aquesta la meva intenció. Senzillament, sense cap complex i descaradament, pretenc assumir la lletra i l’esperit de la seva proclama.

Em sembla important remarcar que, si bé aquest acte es va convocar amb el reclam “Això va de democràcia”, el manifest que es va presentar està prologat per un enunciat tan diàfan com suggeridor: “Contra la llei, no; només amb la llei, tampoc”. Després d'aquesta màxima hi ha una frase que sintetitza l’essència de l’escrit presentat en societat: “No degradem les nostres institucions ni saltant-nos l’Estat de dret ni bloquejant els canvis que són necessaris i possibles”.

El manifest té una doble intencionalitat: proclamar ben fort que “llei i democràcia no poden ser presentats com a termes contradictoris” i que “la veneració a la llei i la seva petrificació” no beneficia el bé comú. Per fer complir la llei hi ha la justícia; per adaptar-la als canvis socials tenim el Parlament, i per a la resolució de conflictes, com és el cas de la “qüestió catalana”, necessitem la política. I quan aquesta falta, com passa ara, el desequilibri resultant esterilitza les possibles solucions al conflicte.

Pel que fa al respecte a la llei, l’independentisme practica una contínua perversió de conceptes i principis. Es confon legalitat amb legitimitat i es presenta la democràcia com a valor superior a la llei. Doncs bé, no hi ha democràcia sense respecte a la llei. És més, el que no és legal no és democràtic. Hi pot haver estats de dret sense democràcia, però mai democràcies sense Estat de dret. L’arquitectura legal de la nostra democràcia està dissenyada en la Constitució. No existeixen legalitats en plural, i diferents, com pregona l’independentisme per emparar les seves accions en una suposada legalitat catalana. Existeixen marcs legals diversos, però el català s'ha d’ajustar a l’espanyol, i aquest, a l’europeu.

El Govern d’Espanya ha de fer el primer pas, perquè és el més fort dels contendents

És molt demanar, dels qui volen construir un nou Estat, que deixin d'enredar i mostrin respecte per la llei? No s’adonen que la cultura de la desobediència cupaire –lògica i coherent en els seus companys de navegació cap a Ítaca– és el més corrosiu per a qualsevol Estat, nou o vell, fet o per fer? No són conscients que amb això polvoritzen la legitimitat de les seves propostes davant la societat espanyola i davant la comunitat internacional? I tot per una raó molt clara: no hi ha legitimitat sense legalitat!

No s’adonen que fins i tot quan evoquen l’axioma de la Transició “de la llei a la llei” obliden que el que llavors es volia evitar era qualsevol indici de ruptura institucional? No recorden que la reforma de la llei franquista es va fer des de les mateixes Corts franquistes? Just el contrari del que ara es pretén: ruptura i ordir-la des del Parlament de Catalunya i no des de les Corts Generals.

El president Carles Puigdemont pronuncia avui una conferència a l’Ajuntament de Madrid. No comparteixo les crítiques a l’alcaldessa Manuela Carmena. Permetre que algú s’expressi lliurement forma part d’un dels drets bàsics del nostre Estat de dret. Una altra cosa seria contribuir a materialitzar objectius que poguessin transgredir la legalitat. No obstant això, sí que crec criticable aquesta conferència per altres raons. Com que parlem de democràcia, aquesta va més enllà del respecte al principi de legalitat. La democràcia exigeix, així mateix, un respecte a les seves formes. I aquest respecte també és escàs en l’anomenat procés.

No pot ser que per presentar el balanç del seu primer any de govern el president Puigdemont substituís el Parlament de Catalunya pel pati de butaques del Teatre Romea de Barcelona. Allà va anunciar als convidats que “començava una nova era” i que ja estava tot preparat per a la constitució de la república catalana: la llei de transitorietat jurídica i les estructures d’Estat. Això sí, sense entrar en els detalls. Com que “l'astúcia” exigeix no donar pistes a Espanya, el Parlament català no compta, i si ses senyories volen saber alguna cosa dels plans del Govern –encara que sigui poc–, que vagin de figurants al teatre. El secretisme s’imposa a la transparència. I si per això cal reformar el reglament a cop de majoria, encara que aquesta fregui el travesser, es reforma i punt. Democràcia de baixa intensitat? No. Falta de democràcia!

Avui sembla que coneixerem per boca de Puigdemont els seus plans sobre el referèndum. Una altra vegada, els membres del Parlament coneixeran les seves intencions a través dels mitjans de comunicació. Es dialoga i s’acorda amb l’ANC i amb Òmnium Cultural, però no amb l’oposició. Un menyspreu i una falta de respecte a la democràcia parlamentària. Encara que de vegades penso que per fer comèdia, millor el teatre que el Parlament. En fi, res no ens ha de sorprendre dels qui estan disposats a declarar unilateralment la independència amb 72 escons, quan per aprovar una llei electoral se’n necessiten 90. Encara que és probable que el que avui es pretengui és guanyar temps. Quina fatalitat, jugar amb els temps en un tema de tanta transcendència i que divideix la societat! Als uns els sobra temps i deixen que passi, i als altres els en falta i procuren guanyar-ne.

Però només amb la llei no es resol el principal problema polític que avui té Espanya. Ni el camí de la judicialització ni el quietisme ofereixen cap esperança. Només la proposta política, el diàleg, la transacció i el pacte obren les portes de la confiança. Algú ha de ser el primer a deixar de banda la negligència. I en aquest cas és el Govern d’Espanya el que ha de fer el primer pas. Senzillament, perquè és el més fort dels contendents.

“Contra la llei, no; només amb la llei, tampoc”. Les institucions es degraden tant vulnerant l’Estat de dret com impedint els canvis necessaris i possibles. Les institucions polítiques, i és del que estem parlant, també es degraden quan es deixa de fer política. I malauradament és el que està passant. Aquí i allà.

Josep Antoni Duran Lleida va ser portaveu de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats.