Dreta i esquerra

Amb l’elecció d’Emmanuel Macron, torna a estar de moda el tòpic conservador de la superació de la divisió dreta-esquerra. Allò de “ni de dretes, ni d’esquerres”, poc elegant com a eslògan propi del discurs feixista, ha deixat pas al “de dretes i d’esquerres” que Macron ha utilitzat com a bandera. És a dir, la promesa del millor de cada casa per superar per elevació la crisi del bipartidisme. Un partit-moviment d’espectre ampli, sobre la runa dels grans partits, contra dos grups de contestació aïllats, un a cada costat de l’escena, sense possibilitats de construir aliances que els portin al poder. Prèviament, hi ha hagut un treball sistemàtic d’etiquetatge: antics, reformistes i populistes. És a dir, als partits tradicionals se’ls manlleva la identitat, difuminats sota el vel d’aquesta síntesi que ja no es diu centre sinó En Marxa. Moviment, com correspon a uns temps accelerats en què, en paraules de Hartmut Rosa, “l’espai en què l’horitzó de l’experiència i l’horitzó de l’expectativa coincideixen” cada vegada “és més curt”. I la pregunta sobre el futur sembla una impertinència.

Als anys vuitanta, François Mitterrand deia que el centre no existeix, que les eleccions es guanyen a la dreta o a l’esquerra. I que si fas el ple dels teus, el vot de centre es dona per afegiment. El 18 d’abril del 2007, quatre dies abans de la primera volta de les eleccions presidencials, Nicolas Sarkozy deia a Le Figaro: “El veritable tema d’aquestes presidencials són els valors”. I afegia: “He fet meva l’anàlisi de Gramsci: el poder es guanya per les idees. És la primera vegada que un home de la dreta assumeix aquesta batalla”. Mitterrand es va jubilar a palau. Sarkozy ha acabat convertit en un personatge esperpèntic. Molt abans que ell mateix s’ho plantegés, el neoconservadorisme ja havia guanyat la batalla. Però tots dos tenien assumit que la democràcia representativa es disputa en l’eix dreta-esquerra. I que l’èxit polític es funda en l’hegemonia ideològica i cultural. Els excessos del nihilisme neoliberal han fet que la treballada construcció d’una democràcia domesticada, presidida per la por i assentada en la cultura de la indiferència, s’esquerdés i rebés alguns cops amenaçadors. I han saltat les alarmes.

Del no-res, ha sorgit a França un pla B, molt més polit que el del precursor Berlusconi o el de Trump. Macron, en formar govern, ha ensenyat les cartes: l’eix està clarament desplaçat a la dreta amb els ministeris econòmics, en mans de personalitats significatives d’Els Republicans. La tan ovacionada societat civil hi té un paper estrictament decoratiu. Hi ha una raó tàctica: per obtenir una majoria parlamentària suficient, Macron necessita atreure molt vot de la dreta. Amb el Partit Socialista desmantellat, el que pugui arrencar del planter socialista ja es va comptabilitzar en la primera volta. La diferència la marcaran els electors propers a Juppé. Però hi ha també una raó estratègica: Macron deixa clar que el seu model econòmic és a la dreta, perllongant sense vergonya la deriva del Govern de Valls del qual va formar part.

En la seva victòria i en la seva presa de possessió, el nou president ens va regalar un exercici insuperable de lentitud en caminar. No és fàcil aguantar un pla de televisió de tres minuts caminant parsimoniosament pels passadissos del Louvre o recrear-se, com si es tractés de parar el temps, en la seva entrada al Palau de l’Elisi. Sabem que és un home amb autocontrol, però jove i actiu, que puja els esglaons de la seva nova residència de tres en tres després dir adeu a Hollande. Però la seva aposta és clara: neutralitzar els vells partits i governar des d’una dialèctica entre el seu moviment i els extrems. Macron promet moralitzar el sistema. “Un ampli programa”, com va dir el General de Gaulle a un ciutadà que portava una pancarta en què es llegia: “À bas les cons”. N’hi hauria prou que reformés les polítiques que alimenten els èxits de l’extrema dreta. La construcció d’un partit moviment, com a lloc dels bons, cosmopolites i moderns, apunta a un “nosaltres” inquietant. I és perillós que la veu dels “altres” pugui ser monopolitzada des d’un extrem. No oblidem l’advertència de James G. Ballard: “El consumisme desperta una gana que només el feixisme pot satisfer”.