Les dues Frances, una fractura global

Era l’últim gran míting de Marine Le Pen davant la primera volta de les eleccions franceses el 23 d’abril i els milers de persones que omplien la sala a Marsella entonaven el càntic oficiós del partit. On est chez nous, ‘Som a casa nostra’.

Un detall cridava l’atenció. Pocs, entre el públic, venien de la mateixa ciutat de Marsella, sinó de petites ciutats i pobles propers. París quedava molt lluny: “París… París… Deixa’m en pau amb París”, feia broma Guy Ballester, que s’havia desplaçat des de Nimes per veure Le Pen. “Vingui al sud!”

“Abans, el meu barri a Avinyó era com un poble”, evocava un altre votant del Front Nacional, Guy Ughetto. “Ara ja no. Les botigues tancaven, el centre es buidava, calia anar a comprar als hipermercats als afores”.

Era una mostra fidedigna de l’anomenada França perifèrica: la de les petites ciutats desconnectades de la globalització, les classes populars d’origen europeu, copejades pel tancament de les velles fàbriques, desconcertades pels signes de la fi d’un estil de vida, d’una cultura. Eren seguidors de Le Pen, però podrien haver estat militants pel Brexit fa un any al Regne Unit o votants de Donald Trump als Estats Units a la tardor del 2016 en una ciutat d’Ohio o Michigan.

“El gran secret de la mundialització és que hi havia un preu a pagar, la desaparició de la classe mitjana occidental”, diu, en una la terrassa a la plaça de la República de París, el geògraf Christophe Guilluy, autor de La France périphérique, llibre de referència per entendre la nova onada populista, el model de la qual s’ha aplicat a altres països desenvolupats. “És un xoc cultural, social i polític que té com a conseqüència la recomposició política dels polítics desenvolupats”. Marine Le Pen i el seu rival en la segona volta de les eleccions, el diumenge, Emmanuel Macron –tots dos, aliens als dos partits hegemònics a França– ho han entès millor que ningú. Potser Trump també.

La fractura a França –fractura doble: un mapa partit en dos, vagament est i oest, i una divisió entre grans ciutats i la perifèria de les petites ciutats i àrees rurals– és una fractura transnacional. L’esquema francès reprodueix el dels EUA i altres països on l’últim any han xocat les forces del replegament populista i les de l’ordre liberal.

Als EUA, la candidata demòcrata Hillary Clinton va tenir millor resultat a les costes i el republicà Donald Trump, a l’interior. Però dins de l’interior, Clinton va derrotar Trump a les ciutats. Hi havia dos mapes: costes/interior; ciutats/perifèria. Com a França.

Hervé Le Bras s’asseu en un cafè del bulevard Montparnasse, col·loca la seva tauleta a la taula i comença a mostrar mapes. Le Bras és historiador i demògraf a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials, i autor, entre desenes de llibres, del recent Malaise dans l'identité. Ha fet una dissecció del vot del Front Nacional i, comparant mapes des del 1984, quan aquest partit ultra va irrompre a escena, fins avui, amb prou feines hi veu diferència. “El gran nord-est, el Mediterrani i la vall de la Garona són les regions de l’FN. I això gairebé no canvia”, diu.

La falla que divideix aquestes dues Frances es correspon, segons Le Bras, amb altres de més profundes. Le Bras cita un assaig de l’historiador Marc Bloch, Les caractères originaux de l'histoire rurale française, del 1931. “Bloch demostra la mateixa divisió. Les regions en què l’FN és fort són les regions en què la població vivia agrupada i les que no voten l’FN són les regions en què la població vivia dispersa”, explica. Les primeres regions van patir amb més intensitat el cop de la modernitat, accelerat a partir dels anys setanta: es van desarticular, com constatava el votant de l’FN d’Avinyó inquiet pel tancament de comerços al centre. “Tot el que abans passava al poble, al grup –la feina, el comerç, l’oci– va passar a l’exterior. Mentrestant, per a les comunitats aïllades la modernitat va ser bona perquè van poder reagrupar-se, van poder trencar l’aïllament”, exposa Le Bras. Per a aquests, la modernitat va ser positiva. “Sabem que aquestes diferències remunten almenys al temps de Carlemany”, afegeix Le Bras. “Bloch va anar una mica massa lluny i va dir que datava de l’època dels dòlmens”.

La novetat respecte al mapa del 1984 –o al de Carlemany, o al dels dòlmens– és que “abans, el vot FN era el mateix a les grans ciutats i al camp”. “Cada vegada més ha baixat a les grans ciutats i ha augmentat al camp”, afegeix.