Nau Bostik, un CCCB a la Sagrera

Es preveu que el 2050 el 70% de la població viurà en ciutats. A Espanya aquest percentatge arriba al 80%. Una dada confirma aquesta tendència: només a la Xina 200 urbs tindran més d’un milió de persones en 10 anys. Això consolida una realitat global que afectarà de forma directa els ciutadans de Barcelona. I es produeix una tensió contínua entre poders de vegades antagònics. D’una banda, el sistema capitalista financer que opera de forma contínua sobre l’espai urbà mercantilitzant tot el que genera plusvàlua i, per una altra, la capacitat política, sigui des de les institucions o des dels moviments socials, i d’altres lobbys en una pugna d’interessos que s’estableix en qualsevol comunitat urbana.

Barcelona, ciutat dels prodigis, és una ciutat petita entre les grans ciutats europees i una gran ciutat entre les petites urbs mediterrànies. Fins avui. Una ciutat més, de les quals sobrepassen el milió d’habitants, on certs debats no conclosos apareixen de forma cíclica entre acadèmics, urbanistes i activistes veïnals. Gentrificació que s’expandeix a altres barris, gestió del turisme, terciarització del model productiu, onades migratòries davant el que hem denominat el dret a la ciutat; és a dir, el dret col·lectiu de la ciutadania a intervenir en la configuració del model i de la vida de la ciutat.

El barri de la Sagrera, per exemple, està en un punt d’inflexió. La seva planificació està en espera que les inversions facin arribar el tren d’alta velocitat. Mentrestant, un grup de veïns i veïnes han recuperat l’última fàbrica dempeus. Una de les moltes que formaven la Sagrera, un barri de classe treballadora. La majoria han estat demolides i altres reciclades. La Nau Bostik es conserva amb una estructura fabril intacta per voluntat expressa dels seus nous inquilins. Abandonada els últims 10 anys, retorna a la vida per absorbir una oferta cultural i política i és un dels espais més interessants i avantguardistes de la ciutat.

Ara, en el punt mort de la manca de finançament, s’obre una treva als ciutadans de la Sagrera i s’obre una doble oportunitat: recuperar el patrimoni industrial a través de la conservació de l’estructura i part del mobiliari de l’antiga fàbrica de cola La Bostik i aixecar un nou equipament de ciutat. Que sigui assumit per l’Administració com el CCCB de la perifèria. Un equipament cultural, lluny de l’engranatge de la ciutat-aparador, de la Zaralàndia en què s’ha convertit el centre històric. L’Ajuntament dels comuns hauria d’acompanyar amb la configuració d’un barri on els actors en pugna siguin regulats a través de l’acció política. Això si és que aquest Ajuntament vol seguir enarborant la bandera del dret a la ciutat i les tesis del seu admirat David Harvey.

Volem, per tant, fer una aposta per la Barcelona del segle XXI i impulsar l’exercici del dret de la ciutadania. Volem poder dir també “que la ciutat és nostra, de qui l’habita i li dona sentit”. L’obra més complexa i contradictòria de la humanitat és un producte social i nosaltres exercim el dret a intervenir en el seu disseny més enllà de les lògiques del mercat liberal. Fem possible un equipament de ciutat a l’extraradi. Fem cultura popular des de la base. Fem un CCCB a la Sagrera.

Jorge Sánchez és gestor cultural.