Joaquín Prieto, el veritable valor del nostre ofici

Joaquín Prieto va tenir molta sort a la vida. Va fer sempre allò que estimava, el periodisme, i el periodisme li va donar tot el que va necessitar, fins i tot l'amor de la seva vida, la seva dona. Des que va entrar a l'Escola Oficial de Periodisme, amb 18 anys, just després d'aprovar el Preu, en Joaquín va ser un periodista de cap a peus, amb una vocació indestructible i una habilitat especial per investigar. El vaig conèixer molt bé perquè vaig estar quatre anys al darrere seu en aquelles aules (asseguda a la fila posterior), i perquè després vam coincidir en una agència de notícies, Pyresa, i al diari EL PAÍS. De fet, ara que ho penso, vam treballar junts gairebé tota la vida, excepte una petita etapa seva als serveis informatius de RTVE, que van ser els més professionals que la televisió ha tingut mai. Sé que no va dubtar mai del seu ofici i que en les circumstàncies més dures va saber ser sempre honest i professional.

Va ser un periodista seriós, tot i que això no vol dir que fos formal o malenconiós. Potser a alguns dels joves redactors d'EL PAÍS, que ja el van conèixer com a membre de l'equip editorial, els resulti difícil imaginar-se'l fent-li un placatge de rugbi a un redactor en cap una mica trastornat, a qui una matinada li va agafar per llançar màquines d'escriure a terra. Però jo ho vaig veure. Vaig veure com aixecava a poc a poc el cap de la seva pròpia màquina, agafava impuls i tirava aquell home a terra, mentre li deia amb veu tranquil·la: “No es trenca el material de treball”. En Joaquín venia d'una tradició obrera, socialista i sacrificada, i estimava moltíssim un avi auster i reflexiu que va substituir el seu pare, que havia mort quan ell tenia sis anys, i que li va ensenyar el valor del treball i de la bona relació amb els companys. La seva altra gran referència, la música clàssica, que estimava amb passió, la devia a un jove company d'institut amb qui va escoltar els primers discos.

Així que en Joaquín no va ser ni formal ni apagat. Va ser seriós. Potser ara no se sap gaire bé què vol dir això, però en la meva època, en la nostra època, era evident: un periodista seriós era el que feia la seva feina amb exactitud, rigor i cura. Volia dir no ser arrogant, ni aparatós. No cedir fins a comprovar una dada, perseguir una informació, documentar-se, esbrinar, trobar les circumstàncies, l'origen, les raons que envolten una notícia, no deixar-se intimidar, ni –el que és més difícil– afalagar o manipular, ni per les fonts, ni pels caps ni pels subordinats. Joaquín Prieto era exactament així. No li agradava jugar amb la informació ni escriure res que no pogués defensar paràgraf per paràgraf l'endemà.

Vam compartir feina en l'època de la Transició. En Joaquín tenia bons contactes entre els socialistes i els comunistes i va ser un dels pocs periodistes convocats a la famosa roda de premsa d'un Santiago Carrillo encara clandestí. Va ser també un dels primers periodistes d'investigació d'EL PAÍS i va formar part de l'equip que va escriure dos llibres fonamentals per conèixer dos esdeveniments decisius de la història recent espanyola: l'assassinat de Carrero Blanco i el cop d'Estat del 23-F. Són peces formidables de periodisme seriós, ple de dades, fets, veritats, dos “Prietos” de principi a fi, que encara avui es podrien explicar a les facultats de periodisme com a models de reportatge.

Li vaig demanar algunes vegades que escrigués un llibre sobre el socialisme francès, que va conèixer bé durant la seva etapa com a corresponsal a París. En Joaquín admirava la fortalesa de l'Estat francès i el republicanisme en l'educació i es va esmerçar a conèixer-ho bé. Va ser ell qui ens va explicar la primera vegada que un candidat socialista, Lionel Jospin, no aconseguia passar a la segona volta presidencial i la primera vegada que el Front Nacional sí que ho aconseguia. En els últims dies seguia inquiet la repetició de la notícia, tants anys després, amb confiança renovada. “França no caurà”, em va dir.

El periodisme et manté plantat a la terra, va escriure Ray Bradbury. Potser vostès han jugat alguna vegada al joc de “Si fos….”: esbrinar de qui es parla, atribuint-li característiques de coses. “Si fos alguna cosa, quina seria?” Joaquín Prieto seria un arbre, un arbre seriós i sòlid, ferm, tenaç, però sobretot un arbre amistós, a l'ombra del qual et podies refugiar sempre que t'envaïa el dubte o el desànim. Un arbre que ens mantenia plantats a la terra, demostrant el veritable valor del nostre ofici. Gràcies, amic. A reveure.