‘Sorpasso’ a la francesa

Per segona vegada en poc temps, una de les grans democràcies europees tindrà una elecció entre dos candidats de la dreta. Va succeir al març a Holanda, on la victòria d’un liberal de dretes en les eleccions legislatives, Mark Rutte, va haver de ser rebuda amb alleujament per l’esquerra perquè l’altre candidat amb opció de victòria era un ultra xenòfob i racista, Geert Wilders. A França, on la presidència de la República es dirimeix en dues votacions amb dues setmanes de diferència, l’esquerra no ha arribat a la final. Si els electors progressistes volen tancar el pas a la ultradretana Le Pen, hauran de votar el neoliberal Emmanuel Macron en la segona volta. El mal menor.

El 2012, a Espanya l’esquerra va rebre amb alegria la victòria del socialista François Hollande en les eleccions presidencials franceses perquè al seu programa figurava la reorientació de la política econòmica de la Unió Europea (UE) dictada des de Brussel·les i Berlín. Una cosa de màxim interès a Espanya, esclar. A l’hora de la veritat, no obstant això, la renegociació promesa pels socialistes francesos no va arribar ni tan sols a ser plantejada i en el seu lloc un cap de Govern socioliberal, Manuel Valls, i un ministre d’Economia neoliberal, Macron, nomenats per Hollande, es van escarrassar amb afany a aplicar les polítiques que el president havia injuriat com a candidat en la seva campanya electoral.

Un dels resultats d’aquesta actuació ha estat el creixement del malestar social i l’enfonsament dels socialistes en les eleccions presidencials franceses del diumenge passat. Com s’havien enfonsat un mes abans en les d’Holanda. I abans, en les de Grècia. I en les d’Espanya el 2011, després que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero sotmetés la seva política econòmica a les ordres del Banc Central Europeu. Aquesta dramàtica evolució del partit socialista a gairebé tot arreu (aquí està l’excepció de Portugal) presenta ara mateix una particularitat summament interessant a Espanya. El que més separa els dos candidats amb més possibilitats de guanyar l’elecció per a la secretaria general del PSOE, Susana Díaz i Pedro Sánchez, és, precisament, l’acceptació o el rebuig de la política del mal menor. Per ella, facilitar la reelecció del conservador Mariano Rajoy com a president del Govern era un mal menor en comparació de l’alternativa existent, que era formar una majoria parlamentària amb Podem i partits independentistes. Per ell, en canvi, la difícil aliança parlamentària amb la resta de progressistes no era pitjor que Rajoy, amb les seves polítiques antisocials, la seva política econòmica lliurada a la banca i el seu partit corrupte fins a les celles.

La idea que qualsevol mal serà menor que una alternativa que se situï a la seva esquerra es va imposar al gener en el PSOE. Però és una deriva que ha dominat els socialistes també a França. Per a la seva victòria en la primera volta de les presidencials, Macron ha tingut el suport directe i explícit d’Hollande i Valls. Aquestes dues figures significades del socialisme francès han preferit donar suport a un neoliberal sense partit abans que al candidat designat pels afiliats i simpatitzants socialistes en unes eleccions primàries, Benoît Hamon, que expressava el malestar de les bases enfront de l’opció socioliberal d’Hollande i Valls. Com ha succeït a Grècia i a Espanya, aquesta deriva de la direcció socialista ha facilitat el creixement d’alternatives a la seva esquerra, mitjançant la reagrupació de diversos partits i la suma de descontentaments i desencantats d’àmbits diversos, inclòs el socialista. A França els plats trencats els ha pagat Hamon, que s’ha vist impotent per aturar la fugida de vots cap a la dreta impulsada per Hollande i Valls, i cap a l’esquerra, per la plataforma de La France Insumise encapçalada per Jean-Louis Mélenchon. Hamon va obtenir el 6,2% pel 19,5% de Mélenchon. És una posició inversa a la qual es va donar el 2012. Llavors, Hollande va aconseguir el 28,6% en la primera volta i Mélenchon l’11,1%. El sorpasso tan temut en el PSOE ja s’ha donat a França.

És improcedent la translació a Espanya de les circumstàncies del socialisme francès. Però seria ingenu pensar que aquí no influeixen els moviments electorals que han deixat a la cuneta els socialistes a França, a Holanda i a Grècia després que governs dirigits per ells apliquessin les polítiques econòmiques neoliberals. Si el partit socialista no funciona com a alternativa, l’alternativa ocuparà el seu espai. En això han d’estar pensant, també, Susana Díaz, Pedro Sánchez i Patxi López.