Maragall per ell mateix
L'expolític es revela com un polític singular, perquè combina la raó política, la raó intel·lectual, la raó identitària i fins i tot la raó tràgica
Pasqual Maragall, pensament i acció és un llibre col·lectiu que, de fet, es podria titular, a la manera d'una clàssica col·lecció francesa, Maragall par lui-même. Promogut per la Fundació Catalunya Europa, l'encert del projecte rau en la perspectiva adoptada. No és una biografia, tampoc un treball acadèmic, és l'intent de persones que l'han conegut i hi han treballat de recuperar la seva veu, de resseguir la seva trajectòria a partir de les seves pròpies paraules.
De la lectura d'aquest treball em vaig quedar amb quatre idees: la singularitat d'un polític amb sentit tràgic; alguns ensenyaments sobre la gestió política de les relacions de forces; l'anticipació de problemes que avui són molt actuals; i, com a coda, alguns debats d'ahir que sembla que no és de bon gust recordar avui, tot i que siguin reg subterrani del nostre present.
Maragall es revela com un polític singular, perquè combina la raó política, la raó intel·lectual, la raó identitària i fins i tot la raó tràgica. Un compost poc habitual que generava desconcert. La raó intel·lectual és dubitativa i la raó política és maniquea, obligada a escollir sota la pressió d'inèrcies alienes a un mateix. El mateix Maragall ho expressa així: “L'acció continuada acaba per fer oblidar les causes, els objectius que la motiven”. La raó identitària (que es nodreix dels sentiments i de l'economia del desig) s'articula en Maragall en un sistema de cercles que es van anellant: la família, els amics, la classe (el rerefons de la seva condició burgesa), les pàtries, el món. I d'aquesta emergeix el sentiment tràgic: Maragall té ple sentit de la finitud i de la contingència, pròpies de la nostra condició. I el porta a la política. Hi ha un text seu del 2002 que és molt revelador: “En això, el marxisme i el nacionalisme s'assemblen molt: tots dos són del segle més optimista que hi ha hagut fins ara, que és el segle XIX. El reformista, aristotèlic o kantià té la dificultat d'haver de comprovar a través de l'acció la licitud del seu pensament”. I la realitat és molt rugosa.
Maragall capta les relacions, de vegades s'estavella, de vegades se surt amb la seva. Però és notable l'habilitat amb què va utilitzar una marca internacional popular, els Jocs Olímpics, com a instrument per fer caure les resistències d'altres poders –des de la Generalitat convergent al Govern socialista de Madrid. Ens va dir el ministre Fernández Ordóñez a Martí Gómez i a mi que mai s'hauria imaginat que si un dia Espanya organitzava uns Jocs Olímpics no fossin a Madrid. I va afegir: “Si Barcelona se'ls va endur va ser perquè ens va agafar per sorpresa: quan es va llançar el projecte no ens ho vam creure i quan ens vam adonar que anava de debò ja era massa tard”. El sentit de l'oportunitat: una lliçó d'estratègia generalitzable, que li va permetre fer que els altres es pleguessin als seus objectius: posar Barcelona al mapa, actualitzar les infraestructures, convertir-la en ciutat d'acollida i inversió i recuperar la confiança dels ciutadans en les seves pròpies forces.
Maragall tenia intuïcions que de vegades l'induïen a donar etapes per superades abans d'hora. Quan encara sonaven les fanfàrries del triomf d'Occident en la Guerra Freda, en ple triomf de la socialdemocràcia bling-bling (Blair, Schroeder), Maragall ja va assenyalar tres qüestions que vint anys més tard segueixen pendents i es reconeixen com a causes de l'actual crisi de la democràcia representativa: la urgència de repensar les tesis de la socialdemocràcia i les pràctiques de l'Estat del benestar; l'obligació de construir noves formes de relació entre les institucions, els partits i la ciutadania; i la necessitat de definir un nou marc de relacions dels poders públics a escala catalana, ibèrica i europea.
Al final del llibre, Jaume Badia recorda la treva olímpica com una breu suspensió de les dures pugnes que Maragall va sostenir amb el seu propi partit, amb el pujolisme i amb els governs socialistes espanyols. Una confrontació ideològica que va vestir el peculiar bipartidisme gairebé perfecte que va permetre a convergents i socialistes repartir-se el poder gairebé sense disputar-se'l. La Catalunya nació de Pujol i la Catalunya ciutat de Maragall poden semblar avui un debat anacrònic. Però el bipartidisme es va acabar quan Maragall va ser escollit president. Quan es va destapar l'olla, es va alliberar una gran pressió. D'aquella inundació va sorgir un procés de canvi que encara no s'ha acabat.
