Arbitristes

Com, sens dubte, els lectors saben, l'arbitrisme va ser, a la Castella del segle XVII, una escola de pensament politicoeconòmic que pretenia proposar solucions (“arbitris”) als creixents problemes d'una monarquia hispànica en declivi. Encara que, sens dubte, entre els arbitristes hi va haver autors estimables que van formular idees judicioses (sobretot, en matèria monetària i fiscal), ja per als seus mateixos coetanis –per exemple, Cervantes o Quevedo–, aquests arbitristes van aparèixer com una colla d'excèntrics, patrocinadors de remeis eixelebrats i inviables als mals de la pàtria; una mena de precursors del professor Franz de Copenhague, per dir-ho en llenguatge una mica més modern.

Un d'ells, per exemple, pretenia fomentar la riquesa del país a força de suprimir tot tipus d'oci. D'un altre s'explica que, sobre la interminable guerra de Flandes i davant de l'ús defensiu que les ciutats holandeses feien de la inundació dels seus pòlders, va proposar traslladar a la regió grans quantitats d'esponges, que havien d'absorbir l'aigua i permetre que els terços poguessin assaltar les places rebels a peu sec...

Doncs bé, es diria que quatre segles després la tradició intel·lectual arbitrista —és a dir, la tendència a proposar solucions simples i contundents a problemes complexos— segueix ben viva a Espanya. Almenys això sembla, si s'ha de jutjar per certes lectures i reaccions davant de l'anomenat “desafío catalán”.

Al llarg de les últimes setmanes, i en aquestes mateixes pàgines, hem pogut llegir conspicus escriptors que suggerien que, com es va fer amb els colpistes del 23-F, s'empresoni també “els qui atempten contra l'Estat al Parlament”; i propugnar amb vehemència l'aplicació, com més aviat millor, de l'article 155 de la Constitució. O hem vist com assenyats assagistes advoquen per l'enterrament de la conllevancia, de l'encaix i fins i tot del catalanisme, defensen un replegament recentralizador d'aquest Estat autonòmic que ha anat massa lluny i afirmen que “no necessitem oferir res als sobiranistes; aquesta vegada, als nacionalistes, ni aigua”; a tot estirar, “les mesures coercitives que la llei democràtica disposa”.

Encara que no es tracti d'un intel·lectual, cal situar en aquesta mateixa línia l'alcalde president de la ciutat autònoma de Melilla, Juan José Imbroda Ortiz, que va aprofitar el descans de la Pasqua per fer, des del seu compte de Twitter, una mica d'anàlisi sociopolítica: “Qué pesadez lo de los piraos independentistas de Cataluña. Hartazgo de viajes a ninguna parte. Insufribles ya! Puff!!”. No està de més recordar que el tal Imbroda presideix, a més, la Comissió General d'Autonomies del Senat, davant la qual van instar el president Puigdemont a comparèixer per explicar i debatre la seva demanda de referèndum. Amb un àrbitre com aquest hauria estat un debat d'allò més ponderat i respectuós, no hi ha cap dubte...

Seria lícit interpretar que l'alcalde president de Melilla està disposat a agitar tots els espantalls, preferentment els patriòtics (ja fa un temps, en un discurs oficial, havia qualificat els independentistes catalans de “traïdors”, “il·luminats” i altres floretes), el que sigui perquè no es parli del volcà sobre el qual governa des de fa disset anys i dels seus nombrosos cràters: la tanca antiimmigrants dels assalts i les polèmiques, la latent reivindicació marroquina, la delicada convivència entre les diferents comunitats de la ciutat, la constant amenaça gihadista...

Però no cal recórrer a explicacions tàctiques. De fet, la tesi que tot el que passa a Catalunya és un problema d'alienació mental col·lectiva no l'ha patentat el senyor Imbroda; ja el 2014, aquí mateix, un prestigiós articulista descobria “factors psicopatològics” darrere de la reivindicació independentista; i, per aturar-la, proposava enviar amb urgència a Catalunya “trens plens de psiquiatres” que, una vegada arribessin a destinació, havien de desplegar entre els catalans alienats un bon repertori d'“electroxocs i teràpies pal·liatives”. Per sort o per desgràcia, no s'ha seguit aquest consell tan pertinent i, en comptes de psiquiatres, el que ens han enviat són més aviat jutges, fiscals, advocats de l'Estat i agents judicials.

O sigui, i en resum: empresonaments, suspensió de l'autonomia, (més) recentralització de l'Estat, “als nacionalistes, ni aigua”, són una banda de sonats, cal aplicar-los tot el pes de la llei... És amb diagnòstics i solucions com aquests com pretén la intel·lectualitat espanyola suposadament progressista —deixo de banda el columnisme cavernari— reconduir aquesta meitat de la ciutadania catalana que aposta per la independència? Francament, resultava més assenyat l'arbitrista de les esponges a Flandes.

JOAN B. CULLA I CLARÀ és historiador.