El camí més difícil de la Carme

L'acte d'homenatge a Carme Chacón va tenir un aire d'oasi, d'alleujament momentani per a la família socialista. Tenir alguna cosa en la qual combregar, alguna cosa o algú al voltant a qui sentir-se units resultava reconfortant, encara que la processó anés per dins. Els unia el record d'una dona de la qual es va dir que era valenta, treballadora, càlida, tenaç, propera, abnegada, intel·ligent, rigorosa, vital, empàtica, ferma, sensible i lleial, entre molts altres adjectius; una dona que ha simbolitzat la imatge de modernitat, valentia i compromís amb la qual els socialistes se senten confortables. Recordar-la els va permetre aquest dimecres reviure els moments dolços de l'èxit: especialment aquells 25 diputats catalans que van engrandir el triomf de Zapatero a les eleccions del 2008, haver estat de les 17 dones “netes, dignes, valentes i decents que van formar part del meu govern i que van patir atacs masclistes indecents”, segons va recordar un emocionalment contingut però vehement Rodríguez Zapatero. Una gran curranta, en paraules de David Trueba.

Volien deixar-les fora, però les ferides del socialisme estaven aquí i en algun moment van aflorar, com quan Josep Borrell va recordar que la història hauria estat diferent si un petit grup de persones no hagués canviat en l'últim moment el seu vot al Congrés de Sevilla, se suposa que per pressions, quan es decidia qui seria el secretari general del PSOE i va guanyar Pérez Rubalcaba en lloc de Carme Chacón per només 22 vots.

Efectivament, Carme Chacón havia trencat moltes barreres. La seva imatge passant revista a les tropes, embarassada, s'ha convertit en una icona de la lluita contra tots els sostres de vidre. Però hi ha una altra de la qual se n'ha parlat menys: haver estat la política —el polític— català que s'ha atrevit a anar més lluny en la política espanyola: voler dirigir el PSOE, un dels dos partits de l'alternança, i eventualment aspirar a la presidència del Govern. 22 vots d'un aparell molt danyat per barons i mascles alfa la van apartar d'aquest camí. Ella, com va recordar l'exvicepresidenta Fernández de la Vega, s'havia atrevit al que era el més difícil: enfrontar-se a l'aparell, “i gairebé ho va aconseguir”. No es va sentir cap missatge de Pérez Rubalcaba.

I aquí estaven també, per recordar que les coses no han canviat, en una tibant treva, Susana Díaz, Pedro Sánchez i Patxi López, que ara es disputen la secretaria general en unes dures primàries. Hi havia mar de fons, però tots van ser prudents, no volien entelar l'acte. Alguns es van permetre posar-hi una mica de seny, com quan Xavier Sardà, el presentador, va demanar que el socialista deixés de ser un partit donant de vots. A la pantalla va quedar, mentre el pavelló es buidava, el somriure ampli i lluminós, amb aquest lleuger pòsit de malenconia que la caracteritzava, d'una dona que, com es va recordar, va triar el camí més difícil. Per exemple, ser política catalana a Madrid i líder xarnega a Catalunya.